Haurem de confirmar l’adeu, amb dolor, a aquesta Europa que és la pitjor versió d’ella mateixa. Només faltava l’estampa de la ultradreta celebrant els seus resultats a les capitals de la cultura europea, i els petits clons de Trump campant al seu aire des del Finisterre al Danubi. Si l’afartament d’Europa, de Catalunya estant, ja s’havia anat covant com a mínim des del 2017, ara s’ensuma l’estesa d’una plaga que no augura res de bo. En queda ben poc, de la fortitud democràtica contra la crueltat i l’egoisme que van bastir Adenauer, Monnet, Schuman, De Gasperi… Les eleccions europees d’enguany tenen poc a veure amb la bandera dels estels lluminosos, talment una sardana dansant sobre un blau intens de pau i prosperitat, i amb l’Oda a l’Alegria com a banda sonora. Avui ni Beethoven el sord aguantaria els grinyols del Vell Continent.
Parlem d’una Europa que perjudica els catalans. Ja ho han vist clar el milió de votants independentistes que han desertat en cosa de cinc anys. No és d’estranyar, són un milió d’ànimes lliures que han entès com n’arriba a ser d’estèril, el vodevil de Brussel·les. Fa dècades que parlem d’una Europa que faria de fre contra els excessos del nacionalisme espanyol. En realitat toca parlar d’una criatura, simple gestora d’egoismes, que s’ha convertit en aliada sòlida dels estats. Molts provenim de l’europeisme més devot i sincer, però arriba un moment que l’honestedat intel·lectual truca a la porta; el somni europeu s’ha acabat i s’ha convertit en un malson. Ara mateix, el fantasma que recorre Europa és el més insolidari i pueril dels espectres. Una ànima envellida, però inflada de capricis infantils -on la més educada i digna de les opcions, per sincera, és la del Brexit.
Avui parlem d’una Europa on els autèntics guanyadors són els més egòlatres i vociferants: francesos que no volen europeus de pell fosca, alemanys que estan tips de pagar factures, italians que volen posar una reixa a la Mediterrània… Una Europa en què el nacionalisme espanyol, enmig d’aquest purgatori de mimats, es llença cada vegada més a punxar aquells que li fan nosa; africans immigrats, separatistes catalans i rojos despistats i dividits. El PP i Vox, i encara alguna altra opció molt més legionària, fan l’agost en les campanyes i en les votacions de l’Eurocambra. No és gens casual, per descomptat; el fang europeu és el seu terreny natural i s’hi mouen com peix en l’aigua.
Parlem de l’Europa dels altius i bel·licosos. Els que en el dia a dia pugnen per veure com esgarrapen subvencions per a la seva clientela, i en hores més solemnes s’apleguen per odiar els esperits lliures. Aquesta és l’Europa de l’u d’octubre del 2017, aquella on la Comissió i l’Europarlament es van afanyar a proclamar que Catalunya era d’Espanya. Tot insistint que no entrarien en afers interns espanyols, van córrer a dir que el govern elegit pels catalans era un impostor i que el referèndum sobre la independència era del tot il·legal (sort que no s’hi volien ficar). Ah, i pontificant que el que marxés d’Espanya, seria sumàriament expulsat del club comunitari. No és que aquesta Europa tingui por de ser lliure, no. És que aquesta Europa prohibeix ser lliure. Allò que abans crèiem verger de llibertats s’està convertint en un jardí de cactus verinosos.
Parlem d’una Europa de la qual no en podem esperar res, res de substancial (amb l’honorable excepció d’algun tribunal). Parlem d’un invent on tots els estats constituïts són blindats, reforçats i abraçats. Fins al punt que la resposta més lògica de les poblacions és plorar per conservar o enfortir allò que és propi, privatiu i exclusiu. Ens referim a un espai que no tempera els nacionalismes agressius, sinó que els nodreix i els converteix en peces bàsiques. Un lloc on aquells que no són xenòfobs, aquells que mai no han estat prou furiosos per posseir un estat, són ignorats i menystinguts. On totes les llengües que s’han imposat de la forma més intolerant són defensades i aclamades, mentre que les parles comprensives i amables, les que han provat de conviure amb parles veïnes, són trepitjades i castigades.
Parlem d’un pavelló de caça on els que manen són els que porten escopeta. A aquesta mena de casa, dissortadament, no sorprèn gaire que els representants espanyols ens prenguin el pèl amb la llengua catalana. Ara, és de jutjat de guàrdia que dirigents tan polits i simpàtics com els finesos o els lituans escarneixin la llengua catalana, gemegant que la broma els costa molts diners i que el nostre ascens a primera no és factible. Com? Que potser no ens costen diners, les traduccions dels seus minúsculs idiomes? Què passa, que només tenen dret a l’oficialitat els que tenen exèrcit? La supèrbia dels petits sàtrapes europeus dels estats, els que han raptat la UE, constitueix un escàndol dels grossos. I ajuda a multiplicar els capgrossos en corretges.
Parlem d’un lloc del món on els opinadors de butaca fan escarafalls dels avenços de la ultradreta. I els progressistes de saló proclamen, emocionats, que els feixistes no passaran. Doncs bé, fa anys que estan passant, i no hauria d’estranyar tant. Què es pensaven? ¿Quan l’antic temple de pau i democràcia es va tornar un escorxador, amb la sang de persones innocents que volien votar, de gent que va ser atonyinada per botes i porres, on eren ells? Cap on miraven? Que no ho han entès mai, que mocar-se en una llengua mil·lenària, emprada per milions de ciutadans europeus, és una cacicada reaccionària? Que no ho veien, que anàvem cap a un camp d’erradicació del benestar, de drets i llibertats? Doncs bé, ara es podran sumar al comiat. Benvinguts. Alguns ja anem dient adeu des del primer d’octubre del 2017
