El 30 de setembre de 2022 els Comuns van presentar un projecte d’acord de claredat per encetar la via cap a la independència a l’estil d’ERC. El projecte va rebre els seus vots, 8, i els 33 d’ERC, 41 en total; el PSC, Cs, PP i VOX van votar en contra (62) i JxC es va abstenir (32). S’ha d’entendre, suposo, que el projecte ha estat rebutjat per la càmera. Que ha nascut mort.
Tanmateix, per a universal estupor, el MHP Aragonès va tirar endavant amb el projecte rebutjat i va constituir una comissió ad hoc d’acadèmics que l’assessoraran en la tasca d’implementar el projecte. El projecte rebutjat. Recordeu la vella dita que, quan no es vol resoldre un problema, s’anomena una comissió. I no és qüestió de carregar contra els acadèmics, les seves qualificacions i biaixos ideològics. No cal. Segur que hauran fet un impecable treball de laboratori, analitzant totes les possibilitats i deixant obertes totes les sortides tretes les que miren a la realitat de la qual els acadèmics saben tant com de l’Atlàntida.
El problema és un altre, de caràcter polític. Com es pot anar contra la voluntat del parlament en un règim parlamentari, on el govern és un delegat del legislatiu, és una cosa incomprensible. Com pot el Parlament mirar, per altra banda, quan es trepitgen els seus drets i privilegis? Com és tan indigne que no defensa la institució? El seu menysteniment per part d’un govern minoritari i arbitrari desprestigia el sistema polític sencer.
Incomplint la seva promesa (que en ell, és consuetud), Aragonès no es va sotmetre a un vot de confiança. Caldria, doncs, una moció de censura per restaurar la normalitat democràtica i alliberar el país d’aquesta mena de dictadura. Però tampoc no es fa sota pretext que, com que és constructiva, no hi donen els números. Fals. Els números donen per a una moció de censura instrumental en la qual el president alternatiu es comprometés a convocar eleccions tot seguit de ser investit. No es fa perquè la corrupció partitocràtica ha convertit el legislatiu en un òrgan irrisori i inoperant a on s’hi va a cobrar dietes, fer discursos per a la tele i no a treballar controlant el govern, entre altres coses.
D’altra banda, després d’escoltar els acadèmics, quina és la proposta d’Aragonès per l’acord de claredat rebutjat pel Parlament? El nom recorda l’experiència canadenca, però sembla que l’ànim presidencial és més aficionat als aires dels highlands. A la vista del florit jardí que ofrenaven els acadèmics, el MHP va prendre la decisió final, va tallar el nus gordià, proposant la “via escocesa” com a via salutis, com a model a seguir per omplir totes les nostres expectatives. Una decisió “flipant”, per dir-ho al mode d’avui.
D’antuvi no es pot saber si per “via escocesa”, el president entén el referèndum de 2014 o el que s’hauria de celebrar enguany. El referèndum de 2014 va ser possible per un acord entre el govern central i l’escocès, signat per David Cameron i Alex Salmond. El resultat va ser del 45% sí i 55% no, i Salmond va dimitir. Mai acordarà un govern espanyol un referèndum a Catalunya. Un Cameron (que, a més, era tory) en Espanya és tan imaginable com un forat en el buit. Òbviament, en encetar la ruta escocesa, Aragonès no pot tenir al magí el referèndum de 2014.
Potser es refereix a la proposta de nou referèndum que va fer la successora de Salmond, Nicola Sturgeon, que, fins i tot, havia posat data a la celebració: avui, avui mateix, 19 d’octubre de 2023. Hauria estat una bona empenta la coincidència del nou referèndum escocès i l’oportuníssima declaració del president. Ai las!, el referèndum no es fa. La Cort Suprema britànica va declarar que el Parlament escocès no és competent en matèria constitucional, el que, per a un país que no té constitució, no deixa de ser meravellós. Aclaparada, la senyora Sturgeon va dimitir fa unes llunes i el referèndum escocès s’esvaneix com el gat d’Alícia al país de les meravelles. No hi existeix una via escocesa.
Ja vaig dir que era una decisió flipant. És evident que Aragonès pren la via escocesa perquè no duu enlloc. Igual que va passar amb el nom de l’invent: “acord de claredat”, la norma aprovada pel Parlament del Canadà precisament per fer impossibles els referèndums en Quebec i que el Parlament quebequès va rebutjar mitjançant la Llei 99 que reafirma el dret d’autodeterminació del Quebec.
La “via escocesa” és la via al fracàs, i el MHP Aragonès ho sap. Per això la proposa.
