Els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, els amics, coneguts i saludats, em deien “Pilar, tu que deus estar ben informada, ¿on hem d’anar?”. Evidentment, sabien on se’ls podia necessitar, perquè, malgrat que els polítics encara avui facin veure que no, la gent sap quins costos pot tenir una independència unilateral, i entre aquests s’inclouen resistir la violència defensant el Palau de la Generalitat un cop declarada la independència, bloquejar el port o l’aeroport o les carreteres, fer vaga general indefinida i respondre a cada atac de l’Estat en temps real fins que el cost d’intentar controlar Catalunya fos insostenible.
El que volien saber en realitat, amb aquella pregunta, era si hi havia un pla. I jo, que m’ensumava l’estafa des del moment en què Puigdemont va dir “ens hem guanyat el dret a decidir” la mateixa nit en què vam decidir i havia de dir que havíem guanyat un referèndum d’autodeterminació i que els seus efectes serien els previstos per la llei aprovada al Parlament (no nego que molts ho devien veure molt abans) no vaig tenir ovaris de dir-los res.
Aquesta gent disposada a posar el cos per la independència era la mateixa que va posar el cos per protegir els vots que l’havien de decidir, la mateixa que havia dissenyat cartells en blanc i negre amb una composició ideal per imprimir-ne milers a casa amb la mínima tinta possible per compensar la covardia dels mitjans de publicar l’anunci del referèndum, la mateixa que va empaperar els carrers, la mateixa que va pujar la web de l’1 d’octubre en desenes i desenes de dominis diferents servidors estrangers cada cop que la Guàrdia Civil els tombava (sense resolució judicial), la mateixa que va utilitzar els seus tractors per tallar carrers, la mateixa que va amagar urnes, la mateixa que es va organitzar en CDR (aleshores Comitès de Defensa del Referèndum), la mateixa que va ocupar els col·legis a altes hores de la matinada.
Aleshores, els partits van parasitar aquest esforç i el van convertir en material electoral per continuar gestionant les engrunes que oferia Espanya en un moment en què l’esgotament de l’Estat autonòmic els deixava sense arguments per fer-ho. Ara que se’ls ha tornat a acabar el crèdit, després de pactar uns indults a canvi de no defensar-nos, després de fer efectiva la pacificació amb encaixades de mans amb els socialistes i amb el PP a un munt d’ajuntaments de Catalunya i a la Diputació de Barcelona, i veuen com la crida a l’abstenció genera incentius molt similars als que tenia la gent aquella tardor de fa sis anys per fer activisme no comandat pels partits, els ha fet venir tanta por que fins i tot han tret a passejar el conspiròmetre.
Això qui ho signa, això qui ho paga?, he vist dir en diverses veus a la xarxa, referint-se a material a favor de l’abstenció que circula per WhatsApp, Telegram, Twitter i Facebook. Com si l’activisme del 2017 hagués portat sempre noms i cognoms, o com si el Tsunami Democràtic, amb totes les cares conegudes amb què va comptar, no semblés avui dia ben bé una jugada ideada pel CNI per domesticar el carrer fins a la investidura de Pedro Sánchez el 2019. Els és molt difícil d’acceptar que les idees genuïnes sempre s’escapen a la cooptació de les xarxes clientelars de la classe colonial mentre ells es conformen amb deep fakes d’estar per casa que només els aplaudeix la parròquia.
Quan veig vídeos com el de l’abstenció que ha circulat tota la setmana per WhatsApp, amb El Cant de la Senyera de fons, mostrant fins on ens han portat els partits polítics que ara demanen el vot a Madrid sense oferir res, i tot el som i volem ser quan no ens controla ningú, m’envaeix una sensació que ja vaig tenir el 2017. Aleshores es va demostrar que els activistes que ho van fer possible se sentien extraordinàriament ben pagats veient com l’Estat fracassava a l’hora d’aturar el referèndum, com ara el fet d’acabar amb la primera línia de defensa espanyola, els partits processistes (Esquerra, Junts i la CUP) remunera fantàsticament bé els minuts invertits a cercar més de 100 frames de vídeo per a 42 segons.
Penso que és possible el gir de guió, com quan tothom donava per fet que el màxim a què podíem aspirar era a una foto al New York Times en què ens quedàvem sense poder votar fora d’un col·legi precintat per la policia espanyola amb la papereta a la mà, tal com pretenien els Jordis, als quals els era suficient amb una performance en què poguessin votar 1 milió de persones. Ara els espanyols ens volen convèncer que el nostre destí torna a estar escrit i que és ser sacrificats en un nou front d’Aragó per intentar salvar Espanya d’una extrema dreta que tothom prefereix sempre abans que renunciar a la seva unitat territorial. Està a les nostres mans tornar a desafiar la nostra pròpia història, deixar anar llast, reorganitzar-nos i fer camí pel nostre compte.
11
5
