Suposo que es pot veure d’una altra manera, però a parer meu la seqüència temporal entorn la guerra a (que no de) Ucraïna és aquesta: un país que havia format part de l’òrbita soviètica demana l’entrada a l’OTAN, una organització per a la defensa militar dels països occidentals que s’havia compromès a no estendre’s cap a Orient, sobretot en aquells països que havien format part de l’URSS. Un cop ho fa Rússia inicia “maniobres militars”, eufemisme per amagar que envaeix el territori del candidat, i que ho fa més enllà del conflicte enquistat al Donbàs des de força temps abans. Es produeix aleshores una enorme quantitat de morts i al cap de dos anys Donald Trump entra en acció i compleix la seva promesa d’aturar el conflicte, la qual cosa sembla que tindrà com a preu el resultat pretès per Putin: ni Ucraïna entrarà a l’OTAN, ni els territoris que Rússia volia annexionar-se continuaran essent ucraïnesos. En la cimera de seguretat convocada a Múnic per tractar el tema, Zelenski demana un exèrcit europeu, potser perquè confon Unió Europea i Europa i el vicepresident nord-americà JD Vance ens recorda que pertànyer a l’OTAN costarà als membres europeus més diners a partir d’ara (potser per pagar-ne els suplementaris 10.000 MEUR espanyols Sánchez vol que tributi el nou SMI?). I això a banda de retreure’ns el nostre nou apropament a la llibertat d’expressió, vist que hem decidit que la reconeixem quan ens agrada el que diu qui l’exerceix, actitud que, tot s’ha de dir, és no sols lletja, sinó també il·legítima.
Evidentment, podem pensar que tot el que ens passa és una oportunitat per reeixir i reconquerir el paper referent que Europa ha tingut en altres moments de la seva història. Però estem en disposició i comptem amb els lideratges necessaris per respondre al repte? Crec que no. No és casual que Medvédev, actual vicepresident del Consell de Seguretat de Rússia, s’hagi atrevit a dir que Europa és una solterassa frígida, boixa de gelosia i ràbia. Segons sigui la reacció, sobretot si creiem altre cop que la superioritat moral és el nostre segell inequívoc d’identitat, i malgrat que la supèrbia no coneix de països i que a tots ells afecta en una mesura o altra, no farem altra cosa que corroborar el diagnòstic.
