Miquel Bauçà, l’extraordinari escriptor del continent mallorquí, va escriure que “ben mirat, tot ho fem a contracor”. I reblava: “Sempre ha estat així”. Trobo que és un gran pensament que aclareix moltes coses i ajuda a crear prevencions. Per exemple, no creure’s mai una expectativa, ni fer-se gens d’il·lusions i fugir, quan no combatre, dels alienats per modes que es gronxen entre la psicopatia i idees grotesques. Més val fer les coses a contracor. D’aquesta manera, mai no et decebrà res i possiblement el més gran dels fracassos es camufli com un èxit relatiu.
En són la prova d’aquest principi expressions habituals en la conversa catalana com ara “Guaita, encara rai…”, “Podria ser pitjor” o “tampoc hem pres mal”. Són bàlsams lingüístics que ajuden a empassar la magnitud d’una tragèdia dissimulada. De fet, és el que s’ha pogut constatar en la Diada d’enguany. És evident que podria haver estat pitjor. Mare de Déu si podria haver estat pitjor… perquè raons no en manquen en una llista de greuges i d’errors a les files independentistes que fa feredat.
Però tot plegat són errades gairebé ridícules si es comparen amb la dimensió de la contraofensiva del nacionalisme espanyol. La capacitat de foc de l’Agència Tributària, la Guàrdia Civil, l’Ibex, el Cos Nacional de Policia, la Fiscalia, la inspecció de Treball, el Consell General del Poder Judicial, la monarquia borbònica, el montorisme, el CNI, les Forces Armades, el Centre Criptològic Nacional, bona part de l’Audiència Nacional, la Lliga de Futbol Professional i Renfe deixa en evidència la feblesa d’un moviment independentista que no té ni piules al seu arsenal.
És tan prim tot plegat que fins i tot ha sortit un bolet que diuen que són independentistes, però, curiosament, lluny de voler-se independitzar del Regne Espanya, sembla que es volen independitzar del regne del Marroc. De fet, sembla que tenen més tírria a la bandera de Palestina que a la d’Espanya. Una farsa que sembla que li vagi a tothom i que, aquesta Diada, va intentar donar un cop de força i es va picar els dits. És un element còmode que evita afrontar de cara el veritable perill, i és el feixisme estructural espanyol que representa una altra formació que li multiplica per quatre els número d’escons al Parlament. I aquests sí que manen, remenen les cireres a bona part d’Espanya i els seus poders i marquen l’agenda anticatalana.
A la manifestació de la Diada, llevat d’aquesta colla de motivats que només demostren un catolicisme rònec que no pas cap independentisme, la gran majoria de gent va assistir-hi a contracor, perquè no sigui dit o perquè no es pensin que han acabat del tot amb l’enemic interior. Està molt bé. Però, no n’hi ha prou, perquè, pel que fa als catalans i a Catalunya, els nacionalistes espanyols mai, mai, mai no actuen a contracor.
