Molt haurien de canviar molt les coses per tal que l’any vinent, el 2024, no continués la tendència a la baixa en tots els indicadors de poder occidental. Ens hi haurem d’anar acostumant, després d’unes quantes dècades en què els fets semblaven apuntar en direcció del tot contrària. Ja des del col·lapse de la Unió Soviètica, o abans, s’havia sentenciat la fi de la història i proclamat l’hegemonia, en aparença inapel·lable, del món occidental. Sota el lideratge dels Estats Units, amb el braç militar de l’Aliança atlàntica i el braç econòmic del G7, semblava que ja no hi havia disputa de blocs ni de superpotències, i que el planeta entrava de ple en una etapa unipolar. Alguns presentaven la tendència com una victòria de les forces del bé, i altres ho veien com la pitjor desgràcia. Fos com fos el diagnòstic era un i hi havia poca discrepància.
Entrats en la segona dècada del segle XXI, podem dir que el panorama s’ha girat com un mitjó. Fins a la pandèmia de la Covid, encara hi havia il·lusos que proclamaven la preeminència dels europeus -entesos com a marca dominant en termes culturals, estratègics i financers. Però la malaltia va fer entendre que la fracció controladora del món s’havia envellit i era enormement vulnerable. Vam veure com el mal bitxo ens arribava d’orient i com els països del sud menystenien els efectes de la terrible pesta contemporània; mentrestant, els estats del benestar tremolaven davant un enemic que no eren capaços de domar i, en certa manera, ni tan sols d’entendre.
Aleshores van esclatar dos conflictes que no eren pas nous de trinca, però que revifaven amb una violència i una cruesa inesperada. Primer va esclatar la guerra d’Ucraïna, la qual en tantes coses semblava una bomba retardada dels contenciosos pendents de l’antiga URSS. El cas és que l’OTAN es va arrenglerar sense fissures, i fins i tot hi va estirar països de tradició neutral exquisida, com Finlàndia i Suècia; i la impressió era que Putin s’havia equivocat de totes totes. Semblava que l’aposta de Moscou no només era agressiva i bàrbara, sinó que era en molts aspectes un error de gran calibre, que provocaria un dany irreversible als russos i als seus amics.
El cas és que no ha estat ben bé així; les sancions han fet un mal profund als ucraïnesos i europeus, però l’economia russa ha anat fent camí i el tsar Vladimir no ha tingut cap mena de problema en mantenir un desmesurat esforç de guerra. Ha aconseguit relligar els seus llaços amb la Xina, els països àrabs i fins i tot l’Amèrica Llatina. El resultat és que s’ha enfortit el bloc que cada cop es veu més com l’alternativa al club d’occident. Els anomenats països BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), dels quals fa uns anys ni tan sols es parlava, han construït un pol dinàmic a l’altra banda de la història. Sens dubte, els falta certa cohesió, però van creixent; enguany acceptaran mitja dotzena de membres més, entre els quals Aràbia Saudí i l’Iran; i la cua per ingressar és llarga.
La guerra de Gaza ha aprofundit encara més en la crisi d’occident. En altres èpoques, l’acció conjunta d’Israel i el seu germà gran americà hauria estat d’una fortalesa inqüestionable. No només militar, sinó també democràtica i moral. En aquesta ocasió, l’atac de Hamàs, condemnat per la comunitat internacional en ple, ha anat derivant en una reacció bèl·lica que pot acabar fent molt de mal a l’estat d’Israel. Cada cop es veu l’aposta del líder israelià Netanyahu com a més desproporcionada i mal dissenyada. A diferència de la guerra d’Ucraïna, on tot occident va ser instruït de seguida sobre qui eren els bons i els dolents, aquí s’ha obert una bretxa ètica, cada dia més insalvable, que separa països, cultures i famílies. Als Estats Units, un esvoranc així pot provocar conseqüències internes de difícil sortida.
Ara ja som al 2024, i la terra es presenta molt diferent de fa uns anys. I si l’economia mana, el canvi esdevingut en les darreres dècades és evident. Fa trenta anys, el bloc occidental reunia el 46% de l’economia mundial (en ppa), i els encara inexistents BRICS aplegaven només el 16%. En l’actualitat, els segons han passat per davant, amb un 32% del total contra un apurat 30% que conserven les economies desenvolupades de tota la vida. Estem ingressant en una era diferent, no sabria dir si millor o pitjor, però en qualsevol cas una era on els poderosos, si volen tenir un futur, hauran de deixar d’esbatussar-se com si els imperis europeus encara fossin el melic del món.
