En les darreres setmanes el nostre país ha assistit a un episodi de concatenació de malestars. La fallida sistèmica de Rodalies, fruit d’una desinversió deliberada per tots coneguda i acompanyada de l’animadversió catalanòfoba de bona part d’organitzacions sindicals estatals; la vaga d’uns docents encesos pel fet de ser els pitjor pagats de l’Estat, amb el nivell de preus més elevat; la vaga d’uns metges farts, com els mestres, d’evitar el col·lapse dels serveis públics només gràcies a la sobrecàrrega professional i la salut pròpia… i millor que no esmentem les converses de sobretaula, on s’entreveuen signes d’un terratrèmol electoral. També hi trobem la paràlisi d’un govern, incapaç de tirar endavant ni pressupostos, ni iniciatives, més enllà d’actuar com a una autonomia de segona, simbolitzada per la misteriosa malaltia del president. O la condició decorativa d’una Conselleria de Llengua incapaç d’actuar enfront de les agressions múltiples i quotidianes contra el català. En aquest sentit, resulta ben galdós que hem vist com s’han posat multes administratives (que cap pagar per avançat abans de recórrer-les) per discriminació immobiliària –no atendre les peticions de visites a persones de determinades nacionalitats– i no actuar davant les nombroses i quotidianes discriminacions per raó de llengua, entre les quals, de serveis de psiquiatria que negaven l’atenció als pacients (Col·legi de Metges: res a dir al respecte?).
Òbviament, la quotidianitat marca una mena d’apartheid que implica una discriminació sistèmica en contra dels catalanoparlants, amb una llengua sense ple dret, asimètrica respecte l’obligatorietat intimidatòria del castellà, i amb una evident hostilitat de l’administració, d’empreses, d’institucions i de ciutadans particulars contra els independentistes, o aquells que es reclamen com a catalans nacionals (que, per cert, són la majoria dels catalanoparlants i els qui serien considerats nacionals si seguíssim el criteri del ius sanguinis majoritari arreu del món per escatir la nacionalitat). Tanmateix, ens hem acostumat a banalitzar tant la repressió contra un país i contra ciutadans que, malgrat l’escàndol que mereix, es mira de treure’n importància. Òbviament, aquest apartheid espanyol contra els catalans (ciutadans de segona que tenen drets limitats –per exemple, a viure plenament en la seva llengua, com sí representa un privilegi exclusiu dels castellanoparlants– i als quals se’ls agredeix de manera continuada quan tracten d’exercir el dret a l’autodeterminació).
Per sostenir aquest sistema clarament colonial (o que recordaria a la discriminació sistèmica dels súbdits de l’Imperi Austro-Hongarès que no eren nacionalment alemanys o hongaresos, els territoris dels quals, interessaven a les elits des d’un punt de vista fiscal o extractiu), cal una classe col·laboracionista. I s’ha de dir que, si bé sempre ha existit, aquesta, d’ençà el 2017 s’ha professionalitzat. És decisiva a l’administració. Es va veure en el canvi de la cúpula dels Mossos i la persecució als policies independentistes, el “numeret” que es va organitzar el dia que el president Puigdemont va intentar participar de la investidura del nou govern; es percep en tots els operatius on s’encapsulen les protestes contra la monarquia al més pur estil de la policia russa amb la dissidència (sovint amb una presència de tres o quatre agents per manifestant); es constata amb el llepaculisme respecte a un Borbó al qual no se li pot negar sinceritat en el seu explícit odi i menyspreu contra la nació catalana i el noranta per cent de republicans entre els residents del nostre país, anant allà on no el conviden. Tanmateix, tot plegat, i malauradament va molt més enllà. S’ha vist clarament en els mitjans públics, on feia poc se li responsabilitzava del gir independentista del país, i que avui sembla controlada per una mena de Vichy mediàtic, que inclou una selecció de continguts que mira de minimitzar el malestar del país i les seves causes profundes, d’abraçar uns postulats wokistes-infantilitzadors per alliçonar l’opinió pública, esborrar el mapa dels Països Catalans (el cartogràfic i el mental), i excloure desproporcionadament les veus crítiques amb l’opressió nacional espanyola. El retorn a la cleda de l’autonomisme de la dècada de 1980 s’ha completat, amb l’agreujat que avui és estrany cap dia en què no aparegui algun suposat expert en els més variats temes, en castellà (com si no hi hagués experts catalanoparlants en relacions internacionals, ecologia, gastronomia, antropologia, teatre o energia nuclear). Més enllà dels mitjans públics, també resulta insultant els mecanismes de repartiment de subvencions públiques on els mitjans en català són menystinguts, i aquells mitjans, sovint de gran audiència, difusió, interès i qualitat, amb una línia editorial independentista, són bandejats o bé obsequiats amb engrunes dels pressupostos públics.
Tampoc no s’entén la gran quantitat d’audiovisual –o literatura– en castellà o en altres llengües, que rep fons públics mentre que es mira de privar d’oxigen qualsevol proposta en català (teòricament, la indústria que caldria ser protegida, amb un mercat esquifit i esquarterat en comunitats autònomes i departaments francesos). Efectivament, això ha propiciat la creació i consolidació d’un “establishmentet” que discrimina obertament artistes o creadors obertament independentistes. Només cal veure el tracte al vilanoví Sergi López –probablement el nostre actor més internacional, i ben segur, el més carismàtic– als Gaudí. Això també implica que les entitats i empreses privades que tenien alguna mena de sensibilitat, són adquirides per fons dirigits des de la llotja del Bernabéu, que fan avortar grans iniciatives empresarials, com Filmin, capaç de malmetre una feina admirable, per privar d’autonomia cultural a un país a còpia d’emblanquir la repressió (no veig cap Plataforma que programi documentals glorificant ETA). I això per no recordar la traïció de nombroses empreses que van ser objecte de xantatge i amenaces per canviar la seu social (només un 14% hi han tornat). Tot i que, d’altra banda, es pot entendre. Només cal recordar la maniobra mafiosa a la qual van sotmetre a algunes que es van resistir heroicament com Grífols. O com entitats empresarials de llarga trajectòria, com Catalana Occident va fer decaure el seu adjectiu nacional de la seva denominació social. L’obsessió de Madrid per destruir el poder industrial i financer (la reconversió bancària hauria d’estudiar-se des de l’àmbit de la criminalística) de Barcelona, amb la inestimable col·laboració d’un empresariat sense escrúpols ni dignitat.
Efectivament, el 155 continua, com a una estructura d’Estat (espanyol). I això ha requerit una àmplia crosta de col·laboracionistes borbònics, entre la inoperància (o l’entusiasme soterrat) dels partits. Un col·laboracionisme que inclou la desnacionalització d’acord amb el suport acrític a una immigració que, per molt que es miri de recuperar Paco Candel (com l’emprenyaria veure’s utilitzat d’una manera tan barroera!), planteja ombres sobre el futur i la viabilitat de la catalanitat com a identitat sobirana. O una política obsessionada amb una Aliança Catalana, abans inofensiva, avui crescuda gràcies a l’obsessió freudiana dels partits convencionals que contrasta amb l’absència de zel respecte als nostres enemics declarats, això sí, més poderosos i infinitament més perillosos.
Tota lluita per la independència comporta inevitablement una confrontació civil interna. Com explica Tony Judt, la Segona Guerra Mundial va ser, en realitat, un corol·lari de guerres civils entre els beneficiaris de l’ocupació i els resistents determinats a desempallegar-se dels invasors. La qüestió és que, fins ara, aquesta confrontació ha estat unidireccional: dels col·laboracionistes contra els independentistes: dels súbdits del poder imperial contra una oposició que, fins ara, i tot manllevant l’expressió de Joan Martínez Alier, no s’hi ha oposat massa. L’independentisme, per tant, ha de variar de plantejament, amb una estratègia que impliqui desactivar aquest col·laboracionisme, que com tots els de la seva mena, gargotegen una plana vergonyant de la nostra història.
