“El Govern té una responsabilitat i la seva falta de contundència enmig d’atacs constants per part de l’Estat espanyol i la llengua dominant castellana significa la mort de la nostra llengua. Tota política de defensa del català que no faci el nostre Govern la faran l’Estat i els tribunals espanyols per imposar el castellà”. Aquestes han estat les paraules que ha fet servir la diputada de la CUP, Maria Pilar Castillejo, per defensar la moció sobre el català a l’escola. Una moció que el PSC s’ha encarregat d’aigualir, votant al costat de PP i Vox en aspectes claus per blindar la llengua a l’escola. El 155 contra el català a l’escola. I això, en un moment d’emergència lingüística.
Els socialistes han rebutjat la petició que el català sigui l’única llengua vehicular a l’escola. I no satisfets amb això, també han rebutjat que el català sigui la llengua d’ús en l’acollida de l’alumnat nouvingut. Aquests dos punts són una mostra que el català no és tan prioritari per als socialistes, malgrat que de cara a la galeria s’omplen la boca defensant que el català és prioritari. Com encaixa aquesta decisió amb declaracions recents del president de la Generalitat, Salvador Illa, que la llengua és “la columna vertebral de la nació catalana”? És del tot incoherent.
Cal fer del català una llengua útil, i aquest camí s’ha de fer en molts àmbits, però cal començar per l’escola i les generacions del futur si se’n vol garantir la supervivència. Els alumnes, en moltes ocasions, i ho dic per experiència pròpia, socialitzen amb la resta de companys de classe en castellà perquè hem acollit molta gent de fora i moltes famílies no tenen, o no senten, la necessitat que els seus fills aprenguin una altra llengua. Per què aprendre català si poden socialitzar en castellà? I per què no? Aprendre la llengua pròpia del territori que esculls per viure no hauria de ser una obligació, hauria de ser una necessitat. És urgent actuar en els usos lingüístics a l’aula, però també en el menjador, en el pati i en les activitats extracurriculars.
Ho deia fa uns dies el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, que es va mostrar taxatiu en la comissió de Política Lingüística: “Hem de repensar el model educatiu. No qüestionem el model vigent, però calen solucions específiques per reforçar el català allà on és més feble“, va reclamar. L’objectiu no és altre que el de “garantir que els estudiants acaben l’escolarització tenint un domini real del català”. “Cosa que ara no passa”, va sentenciar.
Si els socialistes no s’atreveixen a votar a favor d’aquestes qüestions en una moció –tots sabem el grau de compliment d’aquestes iniciatives per part del govern de torn–, què passarà quan s’hagin d’aplicar futures sentències? De fet, el PSC també va rebutjar desobeir les sentències del TSJC que obliguen a la vehicularitat de la llengua castellana i el seu ús en un mínim del 25% de l’ensenyament. Si el TC emet una sentència dura sobre la llei o el decret del 2022, què farà el Govern de Salvador Illa? Es posarà de perfil i acatarà o liderarà una resposta de país? Ja ens podem imaginar la resposta. I més, si es té en compte que els socialistes van votar en contra del decret, que es va aprovar gràcies a la majoria independentista que hi havia aleshores al Parlament.
Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics en llengua catalana, deia que “l’idioma és la columna vertebral d’una cultura, l’únic instrument que assegura la seva preservació”. El català és una llengua preciosa, un tresor a preservar, i cal actuar perquè en un futur no es converteixi en un record del que va arribar a ser: una llengua que va cohesionar tot un país. S’ha d’actuar pensant en la Catalunya dels vuit milions i en la del futur, i que la gent que arriba a Catalunya percebi la nostra llengua com una eina imprescindible de comunicació. I això no és anar contra cap altra llengua, és donar al català la importància que mereix perquè forma part de la nostra identitat com a país. I fa mal veure com el PSC s’alinea amb PP i VOX en contra del català a l’escola perquè, com diu la diputada de la CUP, els atacs constants per part de l’Estat espanyol i la llengua dominant castellana significa la mort de la nostra llengua.
