Fa poc més de tres anys, quan els tribunals espanyols, via destitució abusiva del president Quim Torra, van obligar a avançar les eleccions, l’independentisme va obtenir una victòria contundent: 74 escons i un 52% dels vots. Tanmateix, la sensació general és que entre les celebracions de la nit electoral, normalment sobreactuades, hi havia certa preocupació, incomoditat, incertesa. La Generalitat no ha deixat d’estar intervinguda des de força abans que el PP i el PSOE decidissin implementar un 155. Ho hem vist llargament, en la fiscalització constant dels funcionaris de les conselleries, que pràcticament no gosen anar al lavabo sense comptar amb el permís explícit de Madrid; en l’eliminació de candidats via inhabilitacions a la carta (Quim Torra, Pau Juvillà) o d’investigacions prospectives (Laura Borràs). Més enllà de la malaltissa rivalitat entre ERC i Junts (pròpies d’un nyerrocadellisme esterilitzador), hi havia cara de preocupació. Una majoria d’aquelles característiques implicava certa responsabilitat històrica que ningú no estava disposat a assumir. Quan t’acostumes a obeir ja signes la teva mort política preventiva. És el que va passar aquella investidura fallida del president Puigdemont de 2018.
Des de 2021, meteorològicament no ha plogut molt. Políticament, per contra, no hem deixat de patir xàfecs de fang. La retòrica èpica, contrastada amb la submissió pràctica a Madrid ha tingut com a efecte, probablement buscat pels aparells del partit, d’una fatiga, d’una desmobilització, d’una emprenyamenta canalitzada vers l’abstenció o en la direcció d’opcions electorals poc recomanables. En altres termes, i com hem pogut constatar en l’expansió de candidatures, hem viscut una fragmentació de l’espai polític independentista. En un principi, això no té per què ser negatiu. De tant en tant, certa lluita darwinista per la supervivència pot permetre sobreviure els partits més ben dotats. Tanmateix, la proliferació de candidatures ha acabat de desmobilitzar i desmoralitzar el votant independentista, cada vegada més confós, desconsolat, i perillosament ressentit. I el pitjor de tot, aquesta atomització independentista ha tingut, com a efecte secundari, un creixent sectarisme dins dels mateixos partits. L’autoritat moral del president Puigdemont ha servit per amagar Junts s’ha anat desprenent de persones més progressistes i ressuscitant antics mantres de la Convergència de l’era Mas Collell en la seva incomprensible dèria pel Hard Rock o en l’egocentrisme fiscal en un país on un de cada tres residents no arriba a finals de mes. El peculiar lideratge d’Oriol Junqueras fa que ERC cada vegada s’assembli més a una secta, amb posicions peculiars sobre temes de moral sexual (amb una ideòloga com Tània Verge), que, reproduint el wokisme de les universitats americanes, s’implementen a espais sensibles com les escoles, en una societat perplexa. L’avançament electoral va agafar a contrapeu a la CUP, en un procés interessant de reflexió i refundació ideològica, que, tanmateix, sembla segrestada per la Internacional de l’ortodòxia progressista en què les inconsistències ideològiques (i preocupar-se més per la teoria crítica de la raça, el relativisme cultural o un antifeixisme “cool” que per la independència) ha jugat en contra seva.
Ara bé, potser un dels factors més decisius que expliquen els resultats d’aquest diumenge ha estat, sens dubte, la pèssima gestió d’ERC. El president Aragonès sempre va defensar la importància d’una bona gestió de la Generalitat (ocupada). Amb un convenciment voluntariós (no compartit pels uns espectadors que se l’escoltaven amb escepticisme), solia afirmar que lluitaria per la independència des de polítiques progressistes. Numerets com els de “l’Acord de Claredat”, no contribuïen precisament a una credibilitat malmesa. Tanmateix, el nivell de supèrbia i incompetència demostrat en la gestió de serveis públics com ara Educació, Sanitat o Presons, o la reculada constatable del català a espais sagrats com TV3 expliquen aquesta derrota històrica. Els mestres no fan guanyar eleccions: les fan perdre. Posar-se en contra la professió docent ja ho va fer el conseller Maragall, que amb la seva incompetència i supèrbia (i algunes idees de bombers com la sisena hora a primària, en la qual els Comuns encara creuen amb moral de franciscà) va fer baixar el PSC governant, de 37 a 28 escons. Aquesta volta, la caiguda ha estat més espectacular: de 33 a 20. Ben segur, als responsables del partit ja no deuen considerar tan bona idea posar a un personatge com González Cambray al capdavant d’un espai tan sensible o de fer avançar el curs l’estiu tot creant un col·lapse important, unes mobilitzacions contundents i un ressentiment no guarit.
Des de la perspectiva dels guanyadors, un PSC que ha sabut guanyar bé les seves cartes, i que a més, ha comptat amb la presència continua d’un Pedro Sánchez amb baraka (aquella mena de distinció divina i sobrenatural amb què els Déus protegeixen determinades persones), pot sentir la temptació considerar guanyada la “pacificació” de Catalunya. Compten amb el precedent de Patxi López, capaç de guanyar unes eleccions després de mil i una maniobres per mirar de desactivar el pla Ibarretxe, una proposta interessant que va fracassar per, com ha passat a Catalunya, la manca de contundència i convenciment dels independentistes. Ben segur, el PSC mirarà de desconflictivitzar el conflicte català. I en aquesta tasca ha comptat amb el suport innegable d’uns partits independentistes que han fet tot el possible per desactivar un carrer que el 2017 els va obligar a fer allò que no tenien gaire clar. Recordem el paper dels partits i de la mateixa Generalitat a l’hora de neutralitzar l’ANC, d’ajudar a reprimir els CDRs, a deixar tirats els joves d’Urquinaona i a participar directament en la repressió als independentistes. En aquest sentit, el PSC ho tindrà fàcil, i el seu somni humit serà fer l’abraçada de l’os a algun partit. ERC és qui té més números, perquè molts viuran temptats de mantenir-se en l’administració amb càrrecs públics. Tot i això, Sánchez, des de la seva còmoda posició a Catalunya té prou capacitat per assegurar-se una posició a Madrid, on una dreta desbocada s’ha instal·lat.
Un apunt més que cal anotar d’aquestes eleccions. Hi ha una progressiva dretanització de la societat. No diria catalana, perquè precisament en la catalana, en comparació amb l’espanyola o les europees, l’impacte de la ultradreta és molt menor. Ara bé, d’una banda, la gent jove, com arreu d’occident, està experimentant un procés de reaccionarització. Les polítiques progressistes oficials (el wokisme, fonamentalment, que esperona el victimisme; una certa idea de feminisme consistent a tractar tots els homes sense excepció com si fossin violadors o maltractadors en potència o una deriva queer en què es tendeix a caricaturitzar el paper de les dones) estan empenyent molts joves, sobretot nois, vers un radicalisme perillós. D’altra banda, la desorientació d’alguns dels ideòlegs d’ERC, la CUP i els Comuns, que viuen envoltats d’activistes afins, fa que no siguin conscients que la majoria de gent jove no comparteix bona part dels seus postulats ideològics per molt bé que quedin a Tik-Tok. Recordem que dissabte a la nit, després de passar-se tota una setmana exigint el boicot a Israel al festival d’Eurovisió, el vot popular espanyol va donar els dotze punts a la cantant israeliana. Probablement, no per la qualitat de la seva cançó, sinó com a acte de reaccionar políticament al que sembla “políticament correcte”.
Un segon apunt no gens banal. Respecte a 2021 (i 2017), a Catalunya s’ha produït un important increment del cens, sovint a causa de la nacionalització d’immigrants, la major part dels quals de Llatinoamèrica (perquè les lleis espanyoles afavoreixen qui té ascendents espanyols). A diferència dels immigrants espanyols de fa seixanta o setanta anys (molts dels quals ja són morts), no militen en el sindicalisme, ni es consideren classe obrera, ni participen d’espais polítics. Sovint provenen de països com Veneçuela, Colòmbia, Equador o Argentina, marxant de països amb governs d’esquerres (als quals sovint atribueixen la pèssima situació econòmica que els va forçar a marxar), que solen tenir capteniments conservadors i valors catòlics, i que se senten atrets per partits de dretes i espanyols (la qüestió catalana la veuen lluny i sovint no l’acaben d’entendre). ERC i CUP han tractat d’imitar partits progressistes occidentals a partir de polítiques inclusives (i caciquistes) a còpia de potenciar les seves especificitats i acceptar acríticament els seus components culturals (és ben conegut el cas de la diputada republicana Najat Drioueich) que més aviat generen entre perplexitat i rebuig, cosa que explica la fuga de vots respecte a una de les protagonistes de la nit, l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, que sap surfejar les onades del ressentiment.
Per acabar, a l’hora de valorar la nit electoral cal parlar de guanyadors i perdedors. No tinc gaire clar que hagi guanyat Illa i el PSC (és incert què pot passar amb l’aritmètica). Ara bé, qui sí que ho ha fet ha estat Pedro Sánchez, com gairebé sempre. El problema és que sovint les victòries poden girar-se en contra teva si no les saps aprofitar. És el que ha passat a ERC en tots aquests anys. Si Pedro Sánchez, amb el seu numeret de la dimissió avortada es queda on és (i no busca el suport dels independentistes per colpejar el ròssec franquista a les institucions de l’Estat que se’l volen carregar), haurà estat una victòria pírrica. ERC ha perdut, i molt (dels 15 escons perduts per l’independentisme, n’és responsable de 13). La CUP també ha perdut més de la meitat (i ha quedat 9.000 vots per sobre d’Aliança Catalana, la seva bèstia negra). Si no són capaços d’avaluar el perquè i rectificar els errors, les coses no poden fer res més que empitjorar amb avançament electoral o sense. I quan dic rectificar els errors, vol dir una substitució en profunditat dels seus quadres polítics i una revisió a fons dels seus principis ideològics i estratègics. Finalment, Ciutadans, després d’una previsible i humiliant derrota (queden per sota del PACMA) se’n va. La gent prefereix els animals de companyia a Carrizosa i els seus galdosos predecessors. Malauradament, la seva obra de demolició de les formes polítiques i el pòsit de reaccionarisme catalanòfob, es queda.
S’obren moltes possibilitats. Poques de positives. Caldrà veure què passa en les pròximes setmanes.
