Rubalcaba, príncep de les tenebres socialistes i “home d’estat” sense mèrits per ser-ne, va ser l’autor d’un dels grans titulars de l’11M de 2004, ara fa vint anys. “Los españoles se merecen un gobierno que no les mienta”. Frase lapidària, brutal, per a un polític obscur que mai no va tenir la veritat entre les seves prioritats. Frase per a l’esquela política (temporal) dels indignes Aznar, Rajoy i Acebes, que van perdre les eleccions per mentiders i tramposos, per una absoluta falta de respecte a tots els morts causats per l’atemptat jihadista a Madrid.
Aquella va ser una campanya electoral marcada també pel “Pásalo”, que acompanyava els milions d’sms que van plantar cara a la mentida d’estat, i per aquell “No os fallaré” de Zapatero, que va acabar fallant, sí, però va saber conservar el respecte de moltíssima gent.
Eren altres temps? Sí, però no tant.
Catorze anys després, el 2018, Rubalcaba va tornar a fer un titular dels bons: “El Estado pagará el coste de quitar de en medio a Puigdemont”. La frase, no literal, tenia un pròleg maligne, però no del tot equivocat: “Los independentistas quieren que el Estado les quite a Puigdemont de en medio”. Ja sabem a què i a qui es referia.
Però tornem a l’11M, que ja anirem a parar a Catalunya i a Puigdemont.
La mentida massiva de l’11M no va ser culpa només del generalísimo Aznar i els seus lacais polítics. Infinitat de periodistes, i especialment de directors de mitjans, van col·laborar activament en la patriòtica missió d’enganyar fins i tot a “los españoles de bien”. Podem acceptar que alguns ingenus van caure-hi de quatre potes, tot i que potser s’haurien d’haver dedicat a una altra feina, però molts periodistes van comprar la gran mentida. Els grans culpables van ser ells.
Tres anys després, Aznar encara insistia, sense escrúpols: “Los que idearon el 11-M no están ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas”. Durant molts anys, els mitjans del que ara és la fachosfera periodística, liderats per El Mundo, van omplir milers de portades amb mentides de tota mena sobre l’atemptat. I no han tingut la decència de disculpar-se mai, ans al contrari: sense immutar-se ni despentinar-se, donen lliçons d’ètica a tort i a dret.
En aquell temps es va forjar l’exèrcit de mentiders, caradures, conspiradors, estafadors, aprofitats, mafiosos i colpistes que ha podrit aquella falsa “democràcia consolidada” i que tard o d’hora acabarà per fer-la esclatar en alguna mena de forma de colpisme. O de terrorisme institucional, ja posats a utilitzar la seva terminologia.
Però allò no va començar l’11M. Va ser abans, molt abans.
El règim del 23F està fundat sobre una immensa i descarada mentida: el paper del rei Juan Carlos I, amb un inquietant personatge en segon pla, Felipe González. Però el 1981 tampoc no va ser la primera vegada. Ja van organitzar la brigada mediàtica al voltant de la Constitució del 1978 i del terrorisme (aquest sí, de veritat) d’ETA. O de tots els abusos comesos a Euskadi, amb l’excusa de la guerra, tapats sistemàticament per la premsa i emparats judicialment. Després van continuar, per exemple, amb el silenci, pura omertà, sobre els inexplicables negocis de Juan Carlos I. I en la mateixa línia se situen les muntanyes de mentides i manipulacions al voltant de Catalunya i l’independentisme, de la conversió de Puigdemont en l’enemic diabòlic de totes les Espanyes i diana de tots els odis. O amb la censura indissimulada, excepte a alguns mitjans catalans i europeus i a les xarxes, de la crisi matrimonial de Felipe VI.
Aquest és el fil conductor que uneix Rubalcaba, el generalísimo Aznar, la conxorxa descarada de mitjans madrilenys d’ultradreta, els fiscals, els jutges, els policies, els poders econòmics i una monarquia amb peus de fang: la mentida.
No es pot dir que no hagi estat una estratègia eficaç: ha intoxicat la immensa majoria de la ciutadania castellana. Tot i que no ha acabat de triomfar als Països Catalans, a Euskadi o a Galícia, també hi ha fet molt de mal i ho ha enverinat tot.
El profeta i visionari Rubalcaba ho tenia clar: l’estat acabarà pagant-ne el preu. Com deia ell, fa vint anys, ara només es tracta de veure quin serà. Perquè no hi ha cap dubte: passaran moltes coses, algunes d’imaginables, d’altres ara inversemblants, però el dia arribarà. L’onada explosiva de la gran mentida de l’11M encara no ha acabat.
