Parlem clar. En realitat a hores d’ara l’Estat espanyol està abordant, amb tots els mitjans al seu abast, una fase de lluita ideològica a Catalunya. Les darreres eleccions, un impressionant 52% dels votants va optar per partits que, d’una manera o altra, intenten que aquest país deixi de dependre de Madrid. I això, des del seu punt de vista, és perillosíssim per al programa de madrilenyització de l’economia i el coneixement, un dipòsit de nitroglicerina política que pot esclatar en qualsevol moment si se’l belluga més del compte.
Per això necessiten que centenars de milers de persones vagin passant a considerar que la independència és impossible i que, a més, qualsevol intent sempre serà subjecte de represàlies inassumibles. La propaganda de l’Estat insinua (sense afirmar-ho mai) que hi hauria sang i morts i, tot seguit, una part de l’independentisme assumeix l’argument de l’enemic, escampant la idea què a Catalunya ningú no es vol sacrificar i que, per tant, més val gestionar l’autonomia. Ningú no es pregunta, per exemple, si la societat espanyola s’aixecaria del sofà de casa i acceptaria limitar els recursos de què disposen per sostenir un conflicte violent a Catalunya. Els espanyols són com els russos? De debò?
Però la propaganda dels mitjans de comunicació de Madrid té un límit, perquè no funciona igual de bé a Badajoz que a Reus. La qüestió, per tant, és que siguin els líders independentistes els què vagin convencent, poc a poc, la pròpia parròquia de què deixin de somniar truites republicanes i s’empassin els ous monàrquics. No és feina d’un sol dia, òbviament. Però es tracta d’anar llimant percentatges. Al capdavall, ningú no vol ser un ‘hiperventilat‘ al qual ‘el boig de Waterloo‘ fa actuar com un zombie. De tot això és del què s’ha de parlar, de com tornar a oferir un projecte atractiu d’emancipació nacional. La resta és dividir-se entre els que protesten (poc) i els que col·laboren (molt).
8
43
