“Que les coses canviïn no significa que hagin de millorar”. Aquesta és una gran frase de doctor House. De fet, és una gran frase. Tant la història com el dia a dia ens en donen múltiples exemples. De res no val allò de dir que la intenció és el que compta. D’aquí que l’experiència (i la supervivència) recomanin observar amb cura qualsevol canvi. Poques vegades passa una curiosa anècdota que recordo de mon pare. Va desmuntar un rellotge que apreciava moltíssim, el va tornar a muntar, li van sobrar peces i miraculosament continua funcionant. És un Seiko.
La reforma del Codi Penal pactada entre PSOE, els postcomunistes i la complicitat dels republicans és molt interessant. Una reforma ad hoc que rebaixa les penes per conductes semblants a les que una gran majoria de catalans van protagonitzar el Primer d’Octubre. La derogació del delicte de sedició i la conseqüent fusió de dos delictes d’ordre públic és digna d’un estudi en profunditat. Sense eufòries ni hiperventilacions. Podem partir de la idea que mai no és una bona notícia convertir en delicte una manifestació per “lleus” que siguin les penes. També és inquietant veure reflectit al Codi Penal conceptes com la violència contra les coses –els contenidors, al revés que el coronel de García Márquez, sí que tenen qui els plori– o com la violència ambiental, l’ocurrència jurídica i fàctica perpetrada per Manuel Marchena.
Fins ara la sedició era un delicte que s’havia aplicat un cop en una absurda actuació per un desnonament. En més de 40 anys, un cop. El delicte dormina el son dels justos perquè no tenia cap sentit en el dret penal contemporani. Era un delicte que vulnerava principis fonamentals com el principi de taxativitat. Ara bé, era un instrument guardat per si de cas algun dia era de menester. Per entendre’ns, una clau de bec de lloro a la caixa d’eines que, com que no menja, no fa cap nosa i ves a saber si un dia farà falta.
Javier Zaragoza, intel·ligent fiscal en cap de l’Audiència Nacional, sabia que tenia l’eina. Així, quatre dies abans de la declaració de sobirania aprovada al Parlament el 9 de novembre del 2015, que obria la recta final del Procés, va advertir que el delicte servia per castigar els que volien desmembrar a Espanya. Es va animar i va dictar una instrucció que, a més de donar vida a l’article, atorgava la seva competència a l’Audiència Nacional. Havia trobat l’aixeta per la qual faria falta la clau de bec de lloro. Però la brutalitat de les penes del cas del Procés, sense cap violència, –allò tan extravagant de “cap paper a terra”– va obrir una escletxa entre els sistemes jurídics penals europeus i el corpus espanyol.
La solució és reduir aquesta mena de delictes de minirebel·lió a “desordres públics agreujats”. Precisament, a Espanya això dels desordres públics és un xiclet que s’estira i s’acompanya de lesions, danys i atemptat a l’autoritat. Un complet. A més, la majoria d’acusacions i sentències es limiten a certificar sense manies els atestats policials sovint escrits amb més pa que formatge i amb un dramatisme de Benet i Jornet. És curiós que un dret motor, el de manifestació, que serveix per reivindicar altres drets, estigui contínuament fermat per l’amenaça del Codi Penal interpretat per una judicatura normalment més amiga de la policia que no pas de ciutadà.
La nova reforma genera el neguit que especifica molt els nous formats de protesta, com ara les ocupacions d’un edifici oficial o una entitat bancària. O bé l’obstrucció de la via pública i ja no cal dir l’ocupació pacífica del vestíbul d’un aeroport. Sembla una reformulació dels articles que compleixi el somni humit dels governs intransigents i de la dreta cunyadista, la creació de manifestòdroms. És a dir, no-llocs on la gent vagi a protestar sense generar cap molèstia. En definitiva, la fi de la democràcia.
Per altra banda, Espanya no va tenir la sort que els aliats entressin a la Segona Guerra Mundial. Desnazificar-se o treure el feixisme és molt fàcil amb un exèrcit Roig a les portes de Berlín o un exèrcit aliat bombardejant Dresden. Al contrari, a Espanya, els aliats van ajudar a consolidar el franquisme. Per tant, l’any 1978 és va signar un pacte de debilitats que suposava a la pràctica allargar el règim del 39. Un pacte de debilitats perquè l’oposició no era prou forta per fer la ruptura però el sistema tampoc era prou fort per esclafar els opositors al règim.
Per tant, canviar les lleis que perviuen d’aquell règim continua essent una tasca ingent, difícil i costosíssima. La situació actual és igual que la de l’any 78 però amb Twitter. La debilitat de l’oposició democràtica en el sistema postfranquista s’evidencia en aquests exemples. S’elimina la sedició –un delicte aplicat en sentència un cop en 40 anys– però en canvi s’amplien i s’especifiquen els delictes per desordres públics. No sé si en aquest cas torna a tenir raó el doctor House, però de ben segur, que aquesta reforma no s’assembla de res al Seiko de mon pare.
9
