La deriva de España. Però a la portada del seu llibre és tota la Península (Portugal incorporat), la que deriva. Coses del disseny o cosa del seu “iberisme” confés?
És cosa meva. A la primera versió, els dibuixants deixaven Portugal al seu lloc i jo vaig demanar que la deriva fos peninsular. Si anem a fer punyetes hi anem tots plegats! Aquesta és la pura veritat. La Península Ibèrica és avui un ‘sistema’ integrat. Com deia Pessoa: dos estats i tres nacions. Espanya i Portugal. Portugal, Castella i Catalunya. I el País Basc? Pessoa deia tres nacions, no quatre, i crec que tenia raó.
Partint del fet que vostè és periodista, llegint aquest llibre, els seus lectors addictes a La Vanguardia sabran què proposa Juliana per a les Espanyes? Per què llegint-lo de vegades algú podria pensar si el seu estil no és lampedusià?
Bona pregunta. Jo sóc periodista, no polític. Aquesta és una distinció que caldria posar de relleu, perquè hi ha, des de fa temps, una creixent confusió entre l’ofici de periodista i la funció política. Ep! no estic defensant un periodisme d’aigua oxigenada, un fals neutralisme. El periodisme sempre té un punt de vista polític. El periodista ha de voler ser influent. Qui no vulgui ser influent que aixequí la mà. El polític ha de manar (o ha de fer allò que és possible per manar si és a l’oposició). El meu llibre no té cap proposta programàtica tancada, però suggereix noves maneres de llegir i d’entendre el mapa peninsular i el quadre espanyol. Lampedusià? Vostè em fa un gran honor. Il gattopardo és una novel•la grandiosa. “Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi”, diu el jove Tancredi quan decideix anar a les muntanyes amb els garibaldins. Aquesta frase no és tan conservadora com sembla. No, no ho és. De veritat vostè creu que sóc sicilià?
No, sicilià no. Però al cap i a la fi vostè proposa que l’estat espanyol allò que necessita és màrqueting i paretix de la convicció que els seus problemes de fons no tenen solució?
És que no crec en les ‘solucions’. Al meu parer, aquest és un dels errors de l’anomenat ‘catalanisme d’esquerres: voler oferir una ‘solució’ a Espanya. No hi ha solució. Hi ha dinàmica. Hi ha dialèctica. Hi ha relació de forces. Hi ha tensió. Tensió perpetua. Tensió política. Si demà, o en els propers cinc anys, Catalunya es declarés independent –cosa que dubto–, els catalans seguiríem parlant d’Espanya. Els portuguesos, independents des de fa gairebé quatre cents anys, es passen el dia pendents d’Espanya. Li deia abans que la península és un sistema integrat. I una de les conseqüències de l’actual crisi econòmica, que serà llarga, feixuga i dolorosa per a molta gent, és l’eclipsi de la versió ‘ageogràfica’ de la globalització econòmica. La geografia torna a tenir importància. Molta. És una de les coses que intento explicar a La deriva de Espanya. Sóc conscient que a molts catalans els hi hauria agradat més que Catalunya fos de matriu escandinava, al bell mig d’Holanda i Dinamarca, posem per cas. Però em sap greu, la geografia i la història són molt punyeteres. Som on som i el Mediterrani ja no és el centre del món.
Creu que els “castizos” i els “de la ceba” entendran la tesi del seu nou llibre, que sens dubte va més enllà de les passions? O potser els ciutadans amb aquests perfils directament no són públic objectiu d’aquest llibre?
La humanitat –la humanitat que pot menjar tres vegades al dia i té aigua corrent a casa– tendeix a dividir-se en dos grans grups: per una banda, els qui cada matí, quan s’aixequen, ja ho tenen tot clar i, per altra, els que fan veure que dubten. Són dues maneres d’enfrontar-se a la incertesa, al misteri. Jo sóc més aviat del segon grup. I segurament el meu llibre pot interessar més a les persones d’aparença dubtosa. No m’agrada confirmar creences. És un llibre on, per exemple, s’afirma que el Sud d’Espanya ja no és Andalusia, sinó el quadrant format per la Galícia interior, bona part d’Astúries, més les províncies de León, Zamora, Palència i Salamanca, és a dir, l’Espanya més envellida i amb més pèrdua de població. Aquest és avui el veritable sud d’Espanya.
Parlant d’Andalusia… Vostè parla del Pla Marshall hispànic que hi va haver en el seu moment. Catalunya en necessitarà un de semblant? Al final guanyarà un tipus de discurs, a la andalusa, al crit de “Els catalans no serem menys!”?
Andalusia ha rebut el 25% de les subvencions i ajudes europees que ha ingressat Espanya entre 1986 i 2006. En aquest període, Espanya ha rebut d’Europa 118.000 milions d’euros, tres cops el Pla Marshall, per cert, una xifra molt poc publicitada. Andalusia ha rebut molts diners de l’Estat, generats bàsicament a Madrid i a tot l’eix mediterrani, ja que bascos i navarresos –El Gran Luxemburg– no paguen ni el guix de les escoles d’Andalusia, Extremadura i Castella-La Manxa. Malauradament no hi ha una comptabilitat de la solidaritat interna. Potser s’hauria de començar per instaurar-la. En aquests darrers trenta anys, Espanya ha evitat la calamitat del ‘Mezzogiorno’ italià, però és lícit preguntar-se si l’Espanya meridional no hauria pogut fer més esforços per a progressar, la millora del seu nivell de renda no és del tot proporcional a les ajudes rebudes. On es viu millor avui, a un barri de Santa Coloma de Gramenet o a Fuentes de Andalucía, a 30 quilòmetres de Sevilla? Qui necessita més la solidaritat? On és el Sud? M’atreveixo a dir que Andalusia tornarà a ser un dels grans problemes d’Espanya. El conservadorisme d’esquerres andalús pot portar el PSOE a la tomba.
I Catalunya?
Aquesta serà la discussió de fons els propers anys, una discussió no gens fàcil. Els mapes dels anys setanta ja no serveixen. Els catalans tenen tot el dret del món a demanar una revisió dels mecanismes de redistribució de la riquesa. Al voltant d’aquesta idea girarà la política catalana els propers anys (i molt bona part de la política espanyola). Ha passat al Nord d’Itàlia, i passarà aquí. Un detall només: a Itàlia, la Lega Nord (de discurs independentista) governa amb Forza Italia i Alleanza Nazionale, la dreta populista-patriòtica i la dreta estatalista. Aquests sí que són lampedusians!
La flegma catalana que aplica regularment a Madrid creu que l’ha pogut aplicar en aquest llibre a Catalunya?
Ho he intentat. El capítol referit a Catalunya és el que m’ha costat més d’escriure. No és flegma, però. No ho sóc gaire, de flegmàtic. Un sac de nervis, contingut, més aviat.
El capítol “Sucede en Catalunya” l’encapçala amb una cita d’El arte de la guerra, de Sun Tzu. Des de la seva atalaia periodística i madrilenya suposo que ha vist poc art en les ofensives catalanes dels últims anys, oi?
L’error és voler influir a Espanya i voler marxa d’Espanya al mateix temps. En una primera fase aquesta contradicció –contradicció que configura el nucli central de l’actual govern tripartit– era suggerent, dinàmica i superadora del fenomenal desplegament de l’astúcia pujoliana. Després, aquesta contradicció s’ha col•lapsat, ha deixat de generar idees refrescants, ha deixat de provocar, fins i tot, per a esdevenir una retòrica melindrosa i circular. El gran error va ser la gran abstenció al referèndum de l’Estatut, provocada, en bona mesura, pels radicals que avui viatgen en cotxe oficial. L’aliança dels que diuen que volen influir a Espanya i els qui diuen que volen marxar quan més aviat millor d’Espanya és avui un cercle viciós. No té futur.
La cita en concret diu: “No os mováis antes de considerar el equilibrio de las fuerzas”. Però alguna vegada ho ha fet, això, Catalunya?
Com la famosa frase de Lampedusa, aquesta màxima de Sun Tzu no és estrictament conservadora. No diu: no et moguis! Diu: observa el moviment i actua en el seu interior. Els catalans –com recorda Gaziel a Les meditacions al desert– van generar la Segona República i després van contribuir a enfonsar-la (Sis d’Octubre); els catalans (molts catalans, si més no) –farts dels patiments de la guerra– van sortir al carrer a aplaudir les tropes de Franco, van ajudar a estabilitzar el Règim (Sardà Deixeus, Fabià Estapé, López Rodó…) i després van accelerar el seu declivi (Assemblea de Catalunya, Jordi Pujol, el PSUC, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Montserrat…). Catalunya va condicionar la Transició. Catalunya és la causa d’aquest estrany artefacte anomenat el “Estado de las Autonomías”. Catalunya va facilitar la majoria absoluta de José María Aznar (pactes del Majestic) i Catalunya va fer caure Aznar. Zapatero ha guanyat dos cops gràcies a Catalunya i no guanyarà un tercer cop, perquè els catalans ja no se’l creuen. Som així!
Encara respecte de Catalunya, vostè vaticina al llibre que “les corrents favorables al pragmatisme tornaran a adquirir força en els propers anys”. És aquest un vaticini polític o alguna cosa més?
La crisi econòmica, que és esfereïdora, condiciona totalment el futur polític, a Catalunya, a Espanya i a mig món. La gent no vol aventures incertes, però serà molt més exigent en totes direccions. S’acosta l’hora del pragmatisme valent: fer allò que es pot fer, i fer-ho bé per a generar noves possibilitat i oportunitats. Qui sàpiga proposar un rumb ferm i fiable guanyarà de llarg.
Finalment, quan torna a Catalunya? De què dependrà?
Hi ha un problema. Madrid està més a prop de Lisboa, i Lisboa m’agrada molt. Per cert, Aira, no hem parlat de València. La qüestió valenciana és molt important. Radicalment important. Econòmicament Espanya es refarà a la Mediterrània, amb els ports de Barcelona, València i Algesires convertits en cordó umbilical amb el poderós Orient. Mapes, mapes, nous mapes.
