Cada nova iniciativa del sobiranisme català és saludada des de Madrid amb repic de campanes cridant a sometent, els tòpics més reiterats i els insults habituals. Les ràdios i les pantalles espanyols supuren bilis de tots els colors i l’única reacció que són capaços de fer aflorar els detractors de la pretensió és l’odi descarnat. No cal donar-hi més voltes, però ni que només sigui perquè al remat, quan arribi el punt de transgressió necessari, d’una manera o una altra ens hi haurem d’entendre, o per mera curiositat científica, de tant en tant cal parar l’orella. Arran del Concert per la Llibertat, les interpretacions de la gent que ja ho ha interpretat tot és que els 90.000 assistents eren militants de les Joventuts Hitlerianes o membres del Ku Klux Klan. I que tot l’aquelarre havia estat incitat i costejat pel govern de la Generalitat. Les afirmacions, taxatives, sobre el finançament de la festa és que l’organitzador, Òmnium Cultural, és una entitat “subvencionada”, que rep “diners de tots els espanyols”, i que l’havia poguda convocar també perquè el Barça els havia “cedit” el Camp Nou.
Potser no caldria perdre ni un segon per explicar segons què. Els pitjors sords, en castellà, són els que no volen sentir. Però, ni que sigui també en aquest cas per estricte honor a la veritat i sabent que cap dels mitjans que han difamat i mentit rectificaran les afirmacions no contrastades, cal dir, en primer lloc, que la festa la van pagar els assistents. En segon, que Òmnium no ha rebut aquest any ni un cèntim de la Generalitat –i encara menys “de tots els espanyols”–, perquè, atesa i patida la situació actual, ha renunciat a totes les subvencions. I finalment, que el Barça va cobrar el lloguer del camp i tots els seus serveis, com ho va fer quan, per exemple, quan el va llogar el gran Bruce Springsteen. El lloguer de la gespa el paga tot déu.
Ara,si el que cal és parlar de “subvencionados” i “paniaguados”, els lectors més curiosos podrien donar una ullada al llibre “Papel mojado: la crisis de la prensa”, editat per l’equip de la revista Mongolia. Allà es parla dels grans grups de premsa espanyols –inclosos els que tenen propietari català–, dels seus deutes i de les seves ajudes multimilionàries. Sense la roda de l’Estat no s’entendrien iniciatives editorials com ‘La Razón’ ni ‘Público’, curiosament el diari d’on provenen els redactors de l’informe. Ni la supervivència dels grans grups com Prisa, editora d”El País’, o Unidad Editorial, editora d”El Mundo’. Falta un capítol específic sobre misèries i finançament d’Intereconomía o 13TV, plataformes televisives des d’on més bramen aquests inquisidors nacionals, empreses implícitament subvencionades i mantingudes, que sí que acaben pagant de debò “tots els espanyols”.
