Aquests dies hi ha debat. Quantes fulles d’espinacs ha de dur un panadó? I pinyons? I panses? Tinc un amic que ha desenvolupat un software per precisar-ho científicament. Un dia gairebé mata mitja família i un periquito que estava de processó. Així és, les matemàtiques per lo únic que serveixen és per saber, científicament, que dos més dos no fan quatre. No ho dubteu. Mireu, anava a pagar al cambrer, per un fastigós cafè que el sap fer millor el meu gat amb la punta de la cua lligada a les orelles, quan vaig parar l’orella a la taula de la vora:
-Collons, l’he trucat i no me l’ha agafat?
-I on coi era?
-Devia ser a l’avió
-A l’avió?
-Sí, xiquet, es veu que se n’ha anat amb lo novio a Roma
-Collons, que té ta filla ara?
-Ara? pues.. 15 o 16, no sé.
-I lo novio?
-No sé… igual
-I no t’havia dit res?
-Home, potser sa mare ho havia dit però ja no fots cas de res
-Clar, clar.. i els diners qui els hi ha dat?
-Home… avui els bitllets costen quatre xavos.
Això. Aquesta conversa entre dos pares -d’uns 45 anys- reflecteix el sistema pedagògic que fa anys que mana en el nostre estimat país femer. Els pares passen. Els nens passen. I el final és sempre el mateix: “Tot el camp, és un clam… La culpa és del sistema”. Bé, millor dit del sistema controlat per poders ocults amb interessos encara més foscos. Aquell sistema que fa que criatures es passin –a la llum de tothom- anys i anys fent capitombes com hàmsters dins d’una bola de plàstic i que un dia quan la bola peta en mil bocins i estan absolutament desorientats, amnèsics, només se’ls acut dir: La culpa és del sistema. I el sistema, ara que sóc hàmster sense bola de plexiglàs, s’ha de destruir.
Per això la clavava l’Albert Sáez aquesta setmana quan deia que aquest Festival de la Violència, que tenim incrustat com una monarquia a Barcelona, “no té res a veure amb la crisi econòmica. Més aviat és el resultat de l’opulència”. Sí. Són els fills dels pares de xerrameca dimissionària de terrassa. Ara les cries són teletubbies fent la beca d’aprenents de tirà. Demà seran Déus il·luminats amb el mandat de veus del més enllà per cremar-ho tot per un poble que diuen té fred i vol llum. Aquesta minoria selecta, intel·lectual de l’encenedor, sofistes del container, volen que la massa els segueixi. Volen desvirgar la massa innocent.
Nostàlgics eròtics de la massa: ara que diuen que ja està finita. No cal dir què ha passat en nom de la massa al segle XX. I tot sempre comença de la mateixa manera: unes rutilants criatures que creuen cegament que tenen la solució dels problemes de la massa. Mai ens hem de fiar un pèl –ni de castor- dels que ens volen salvar…. Ni que duguin flotador fosforescent. Mai, mai la massa emancipada ha defensat les institucions, i els drets, lliures. Violents, mal educats, irrespectuosos… El jacobinisme, el tallar el cap, és la seva única pedagogia i que mai dóna resposta a res perquè sempre acaba igual. Això sí, en nom de la massa.
Quan les persones es creuen les mentides jacobines, les farses de la calavera, la ficció del totalitarisme ara disfressat de democràcia demostra tot plegat que fallen les persones, que són les que fan el sistema. Fallen aquests pares, fallen aquests nens. Rics, pobres, cultes, analfabets, alts, baixos… Fallen tots els que no saben resoldre les equacions de la realitat. Les que ha d’afrontar diàriament, i eternament, qualsevol persona: decidir i establir un equilibri entre el que es desitja i el que es pot aconseguir. Ser realista i no fer trampes. No mentir.
Perquè el que està passant és que pares i nens teletubbies volen assassinar la única massa possible, que és la del panadó. La d’aquella societat que combina farina, aigua, llevat, sal, oli i suma espinacs, panses, pinyons… I el que faci falta o es vulgui afegir.
Aquella societat d’una peça, compacta, que lluita per aplegar ingredients i sabors ben diferents. I avui els petits i grans dictadors teletubbies disparen contra el panadó, contra tot, proclamant, cridant, que és el símbol de l’opressió del sistema i de les forces còsmiques i subterrànies de conglomerats poderosos ocults dins de nius d’ocells paranoics que acumulen la força de tot l’univers i que volen aniquilar-nos a tots. Però el panadó som nosaltres Tots nosaltres. Això xisclen amb odi, ressentiment, bilis, els teletubbies mentre es burxen el nas, escupen al terra, i mosseguen un donut. I això passa perquè mai han menjat un panadó.
