Au, vés a parir panteres! I que et caiguin cent mil llamps forcats penjats d’un garrover empeltat de prunera borda. Ah! Després faré un mecagon que s’esberlaran les cristalleres de l’infern. Dimontri! Ja t’ho han dit que no ets més beneit perquè ton pare va dir me cou i ta mare va dir basta. Recony! Vine cap aquí que te’n pegaré una que pareixerà que el món t’empeny. Vés a fer punyetes! Bonic, oi? En tinc més a preu de saldo. Entesos, doncs.
Catalunya és terra de renecs, blasfèmies, flastomies. Per quan un concurs socialitzant de paraulotes? Siguem solidaris, redimonis! Apadrineu uns quants recollons i aneu a fregir espàrrecs! Així creméssiu a un infern d’escorpins enforquillats. Fixeu-vos que el nom no fa la hòstia. Que aquí es tracta de renegar, abjurar, de no reconèixer res com a propi. Expulsa, tros de merda seca. Em fot tot de mala lluna que va a prendre pel sac. Mira que li han dit de tot: regionalisme, catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme… I no és tot lo mateix? Sí, és el mateix renec. Adés en deies hòstia ara hòstia reconsagrada. Deixa’t estar tita tísica filla d’una mala fava endimoniada. Som on hem de ser.
Escolta el que diu en Joan Sales. Escolta el que diu un català incòmode, precisament, perquè, com cap, ha parlat clarament, cristal•linament de Catalunya. Escolta: “Les paraules, com les banderes i els himnes, valen per allò que signifiquen. Els anglesos no solen dir “la nostra nació” sinó “aquesta comarca” (this country) i no els capfica gaire si allò que parlen és un “idioma” o un “dialecte”; en tenen prou amb els domini dels mars i l’imperi més vast que han vist els segles i que la seva manera de parlar s’hagi estès pel món deu vegades més que no ho va fer mai el llatí”.
Sí, cago’n deuna. Si som tant renegaires és perquè sempre hem dit el mateix. Sempre hem apostatat. Sempre anem a la contra. Abans dèiem: llurs, de bell antuvi, àdhuc i no-sé-quantes-paraulotes que no entenia ni Déu. Ara parlem amb la mateixa llengua i diem el mateix. Desenganyeu-vos tifes confitades en formol caducat: sempre hem estat independents. Sempre hem estat, sempre serem diferents. Som el país que surt de la boca, el renec que no calla. Som una paraulota que escup el que ens volen imposar. I uns collons! Arriba el moment de la paraula gruixuda, arriba el moment de la maledicció, de la síntesi feta catarsi. És la rehòstia! Arriba el moment de dir, com Joan Sales: “Em sento català, senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Reneguem, ergo som.
