No ens ha de caure cap anell, ans al contrari, per felicitar Solidaritat per la Independència i CiU: els primers, per haver presentat una proposició de llei al Parlament per debatre sobre la independència de Catalunya, i els segons, per haver permès que fos admesa a tràmit, fent (bon) ús de la seva majoria absoluta a la mesa de la cambra. Després, SI va aprofitar l’avinentesa per carregar contra Esquerra (escenificant un cop més una disputa que no va enlloc), i CiU es va apressar, a través del senyor Duran i Lleida, a aclarir que, arribat el moment, votarien en contra (perquè no volen dividir la societat catalana en dues meitats, etcètera). Tot el que vostès vulguin. Però la passa ha estat donada, i és motiu de felicitació per a tots.
Que el parlament d’un país com Catalunya debati sobre la possibilitat de la seva emancipació nacional no és cap luxe ni cap caprici, sinó una necessitat que —després dels esdeveniments dels últims anys, des del fracàs de l’Estatut fins a les consultes sobiranistes— ja no es pot ajornar més. De fet, és la qüestió més seriosa que pot registrar el diari de sessions de la nostra cambra. És per això que em ve molt de gust felicitar el meu amic Hèctor López Bofill: va ser ell, com a jurista i en representació de SI, qui va sortir el passat dia 2 a recordar a la mesa del Parlament que era inútil escudar-se en pretextos de caràcter tècnic, perquè existeix jurisprudència (del Tribunal Constitucional, precisament) que declara antidemocràtica la pretensió de no admetre a debat una proposició d’aquesta naturalesa. I és més oportú recordar-ho quan sabem que el PP (a través de Jordi Cornet) i el PSC (en boca d’Higini Clotas i de Montserrat Tura) han intentat, una vegada més, obstruir aquesta demanda amb els arguments que era “ridícula” o, directament, “il•legal”.
Com que la cosa és realment transcendent, cal demanar a tots els presumptes implicats que ens estalviïn el previsible vodevil de declaracions i que sàpiguen estar a l’alçada de les circumstàncies que entre tots han estat capaços de crear: Solidaritat ha començat a acomplir amb el seu principal reclam electoral, però és molt d’hora perquè es feliciti per un triomf que encara no s’ha concretat; Esquerra hauria de procurar no sucumbir a la gelosia i aportar tot el seu cabal d’experiència política per fer créixer l’envit, i seria magnífic que CiU (o, com a mínim, Convergència) fos capaç de deixar enrere els seus tradicionals equilibrismes i fer una aposta contundent per un horitzó nacional clar. Al cap i a la fi, tots saben que el que es debatrà en aquesta legislatura no serà altra cosa que el futur immediat de la relació entre la nació catalana i l’espanyola. Tot sembla indicar que ha arribat l’hora de parlar-ne sense càlculs ni partidismes.
