Dir que la novel·la que ens ocupa avui té, ja al títol, una forta ressonància de la veu de Francesc Trabal cau de madur, però dir que és una obra sorprenent no. I és sorprenent perquè aquesta òpera prima destil•la qualitat lingüística, argumental i narrativa per tot arreu. De fet, Marina Espasa (Barcelona, 1973) és filòloga i treballa [sic], quan pot, de guionista, periodista cultural i traductora. L’editorial Empúries va publicar-li, el 23 de febrer de 2012, aquesta història que ara labutxaca acaba de publicar en un format més assequible però literàriament exactament igual.
En aquesta novel•la, «La dona que es va perdre», d’estructura atomitzada —la mitjana de capítols, grosso modo, és d’un parell o tres de pàgines— hi trobem una ciutat i uns personatges que tenen sota seu un món paral•lel, on en lloc de persones hi ha talps que pretenen ocupar el món dels humans. Per fer-ho, caldrà cartografiar el món on habiten les persones i, en definitiva, conèixer l’enemic.
Però l’enemic és complex, irregular, humà en definitiva, i per tant imprevisible. Si l’enemic és a l’aguait dels moviments del contrincant pot ser que tot es capgiri i la situació prengui camins insospitats, com si fossin amics de Lewis Carrol i decidissin viatjar «A través de l’espill» per poder saber què hi ha a l’altra banda i fer llum sobre el desconegut.
En qualsevol dels casos, pot ser que la propera obra de l’autora causi expectatives perquè ara ja sabem de què és capaç Marina Espasa.
Marina Espasa
La dona que es va perdre
Barcelona: labutxaca, 2013
