Estava convençut que la vaga general del 14-N significaria una excel•lent oportunitat pels partits autoproclamats d’esquerres per canvia l’eix de la campanya electoral, i posar al vell mig del debat polític el tema social. Arguments n’han tingut un munt: la vaga, els desnonaments, les preferents… Tots aquests temes, haurien sigut una munició electoral perfecte en mans de polítics experts. M’imagino aquests arguments en mans dels Alfonso Guerra, Josep M. Sala o José Zaragoza, i estic segur que els haurien transformat pura dinamita electoral que sacsejaria el camp de batalla polític.
Però de moment, no ha estat així. No ajuden gaire els col•laboradors externs del socialisme català, com el dirigent del PSOE Marcel•lí Iglesias o l’expresident del Congrés, José Bono, que amb les seves intervencions posen més pals a les rodes del projecte de Pere Navarro. Els comentaris de Bono, comparant la Catalunya que proposa el president Artur Mas amb l’Alemanya nazi, són un model de demagògia que no mereix ni un comentari de reprovació. Però el que és més important és que tornen a centrar el debat polític català en el dret a decidir; és a dir, en el terreny de joc ideal per Mas i d’Oriol Junqueras.
Ara bé, sempre hi ha una segona oportunitat. La vaga general no ha funcionat com a arma contra Mas; tampoc les preferents, ni els desnonaments… però ara –quina casualitat—després d’un impressionant treball d’investigació de la policia espanyola ens explica que els entorns dels presidents Mas i Pujol són una colla de corruptes que tenen comptes corrents a Suïssa fruit de la corrupció que practica aquesta formació tant insana que es diu CiU. I aquesta descoberta de darrera hora la publica el diari El Mundo, amb l’objectiu d’ajudar els catalans a triar bé el seu vot i no refiar-se dels que proposen que el poble voti per elegir el seu propi futur. Aquesta mena d’intromissió mesetària en la política catalana no és nova. Només cal recordar en cas Banca Catalana (1982) i la campanya impulsada contra el president Jordi Pujol.
Hi ha un intent constant de foragitar de la centralitat del debat electoral la proposta de CiU, avalada per ERC, que Catalunya decideixi que vol fer amb el seu futur. A les clavegueres de l’Estat aquest debat no els convé i mouran cel i terra per evitar que el líder de CiU obtingui una majoria absoluta que li permeti tirar endavant la seva proposta de referèndum. I la majoria de partits ho aprofitaran perquè creuen que tot allò que serveixi per debilitar Artur Mas els enforteix a ells. Ara, només cal veure qui guanya la batalla, si les campanyes sorgides de les clavegueres de Madrid o la força del debat per construir una majoria suficient que sigui capaç de preguntar als ciutadans de Catalunya que creuen que els convé més pel seu futur i pel futur dels seus fills; si creuen que poden continuar donant suport a l’empobriment del territori on viuen per culpa de regalar cada anys a Espanya el resultat del seu treball.
Ah. I una dada per retenir: a les eleccions que hi va haver immediatament després de la campanya de Banca Catalana contra el president Pujol (1982), CiU va passar de tenir 43 diputats (1980) a tenir-ne 72 (1984). Només és una dada.
