Em sembla que va ser Alfonso Cortina, el germà d’un dels dos cosins Albertos el qui, en haver de renunciar a la presidència d’una de les grans participades de La Caixa, va exigir una gran indemnització i, sobretot, la presidència d’una altra empresa cotitzada a l’IBEX. L’argument que va utilitzar era molt revelador de com funcionen les coses en aquest país. Va dir que, a Madrid, si no ets president d’una empresa del club selecte de les més grans de la Borsa, no ets ningú. I es veu que va ser convincent, perquè el van col•locar al capdavant de Colonial, la immobiliària de La Caixa que encara no havia entrat en la crisi del ram del totxo. En tot cas, pel que sembla, hi ha una autentica passa de candidats per a entrar al món de l’abundància que l’IBEX congrega i, preferiblement, per fer-ho en qualitat de conseller independent. Un dels casos més destacats en data recent ha estat el fitxatge de Felipe González que, a part d’assessorar el mexicà Carlos Slim, és a dir, l’home més ric del món, ha trobat temps per a acceptar un contracte de Gas Natural, previsiblement per a ajudar la companyia a sortir, amb els menors danys i perjudicis possibles, de la complicada situació en que es va embolicar a Algèria. El sou declarat és de € 126.000.
J.Mª Aznar també s’ha sentit atret pel món fabulós i fascinant de la riquesa IBEX. Cobra € 200.000 d’ENDESA, a més dels 100.000 de la News Corporation, l’ ultradretana empresa de mitjans de comunicació de Rupert Murdoch. Matías Rodriguez Inciarte, que va ser ministre de Leopoldo Calvo Sotelo, s’emporta € 4,9 m. del Santander i és també conseller del Banesto. Per part seva, Josep Borrell, se’n va amb € 200.000 d’Abengoa, el grup de la família Benjumea. Fins i tot Pedro Solbes s’ha incorporat al Barclays Bank. La pregunta, però, és si aquests nomenaments són realment de gran eficàcia o més aviat mostres de simpatia i d’agraïment per unes relacions cordials i comprensives del passat. En el cas d’ENDESA, és possible que les estretes relacions amistoses d’Aznar amb Berlusconi expliquin la venda a l’empresa estatal italiana ENEL previ “passing shot” a través de l’ACCIONA dels Entrecanales. Perquè va resultar sorprenent que quan l’empresa estava en mans de Pizarro del PP l’opció fos de vendre a EON d’Alemanya de l’òrbita del partit socialista de Renània del Nord – Westfalia. En canvi, quan ZP va donar la benedicció, el destinatari final fos una empresa estatal controlada pel govern de dretes d’Itàlia.
En el cas del plet Gas Natural contra la SONATRACH del govern d’Algèria, a primera vista, no sembla que la gestió de FG hagi canviat gaire les coses. Recordin que, de manera difícilment explicable, la relació que fa molts anys va establir Pere Duran Farell amb Algèria va acabar en un conflicte absurd i en un laude del Tribunal d’Arbitratge de Suïssa que condemnava GN a pagar € 1.500M. aproximadament la mateixa xifra que ara es farà efectiva de manera voluntària. La novetat és que una gran part es pagarà en forma d’accions de GN. Mentres tant, GN ha quedat fora del gasoducte Medgaz i sense connexió amb el de França que podria ser via de sortida del gas algerià cap a Europa. Confiem que el ministre Sebastian, abans de plegar pugui fer una gestió decisiva. I que no s’equivoqui com el ministre Clos que va autoritzar la comercialització de SONATRACH al mercat interior dels particulars espanyols. En aquests temes energètics, sovint sembla que ningú no s’adona de que són de caràcter estratègic. Per exemple, quan s’autoritza que Abu Dhabi o els Emirats controlin CEPSA també se’ls ha donat la clau del gasoducte del sud. I quan la SONATRACH té l’aixeta del subministrament i de les fases successives, també resulta que se li ha donat una posició dominant excessiva. Caldria potser donar més informació i sobretot, de cara als consumidors fer saber amb tota transparència, si aquests errors de gestió que poden ser dues OPA fracassades o un litigi que costarà molt car, es repercuteixen com a costos als pobres usuaris. De les pèrdues causades per equivocacions se’n fan responsables els accionistes i els directius de les empreses? O hi ha alguna clàusula que faculta els gestors d’un monopoli a traslladar les conseqüències dels errors propis sense assumir cap responsabilitat o ajupir el cap, al menys, com fan els japonesos quan demanen perdó. Perquè quan arriba el rebut amb les tarifes més altes, molesta veure que alguns encara van presumint de ser uns executius de gran categoria que, en lloc de dimitir, només conjuguen el verb augmentar referit també a les retribucions.
