La carta que Artur Mas va enviar a Mariano Rajoy abans de vacances plantejava intencions, greuges i peticions clares. El president de la Generalitat afirmava que s’havia implicat “personalment” en l’intent de “facilitar un nou encaix de Catalunya en Espanya” durant la negociació de l’Estatut, considerava que la sentència del Tribunal Constitucional va anul•lar “la voluntat democràtica dels catalans” i constatava que en les darreres eleccions al Parlament van donar com a resultat “un ampli suport popular” a “les distintes forces polítiques que representaven en el seu programa electoral la necessitat d’exercir el dret a decidir”. Un dret que cal concretar a través d'”una consulta democràtica”. A parer de Mas, hi ha les “condicions favorables per a plantejar la celebració d’una consulta a Catalunya: ampli suport ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació i existència de vies legals per portar-la a terme”. Artur Mas acabava l’escrit demanant la voluntat política necessària “per donar resposta a la legítima, pacífica, democràtica i majoritària aspiració de la societat catalana”.
La carta que Mariano Rajoy ha fet pública després de les vacances apel•la al diàleg, exigeix “lleialtat institucional” respecte “al marc jurídic que a tots ens protegeix i a tots en vincula”, proclama que “els vincles que ens mantenen units no poden deslligar-se sense enormes costos afectius, econòmics, polítics i socials” i torna a apel•lar a la necessitat de centrar-se “en les necessitats reals de tots els ciutadans”.
La petició del president Mas ja era ben coneguda. Les conviccions i la retòrica del president Rajoy, també.
Les dues cartes, doncs, podrien portar de nou a l’empat infinit i al manteniment de la situació actual, sense donar sortida a un acord pactat. Si no fos per dos detalls que conté la resposta de Mariano Rajoy. En primer lloc, la possibilitat de separació: “els vincles que ens mantenen units no poden deslligar-se sense enormes costos”. Mai un polític espanyol havia admès aquesta possibilitat, que abans era considerava “traïció” i ara inconstitucional. Només el fet de plantejar-la constata un canvi, per molt “gallec” que sembli.
El segon representa l’únic pas concret que admet haver fet el president espanyol. Mariano Rajoy afirma haver demanat “l’exhaustiva anàlisi que exigeix l’informe jurídic i polític que m’ha enviat posteriorment”. Aquest informe és el que va rebre la Generalitat del Consell Assessor de la Transició Nacional on s’enumeren les diferents alternatives legals per convocar una consulta.
Més enllà d’eufemismes, retòriques i circumloquis, més enllà també de l’apel•lació al compliment estricte de la llei i al rigor mortis constitucional, el govern d’Espanya s’ha compromès a estudiar una sèrie de propostes concretes. És Mariano Rajoy, doncs, qui haurà de contestar. Ara només cal desitjar que l'”anàlisi” no trigui tant com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. I que el ministre Wert, mentrestant, retiri la nova llei d’educació. Una bona manera d’entendre el concepte de “lleialtat institucional”.
