La broma ja fa massa temps que dura i els comentaris intemporals i extemporanis d’un home que no ha fet de la lucidesa la seva raó de viure, motiu això sí de la seva fortuna professional, comencen a atipar a propis i estranys. Com deia, amb raó, Giscard d’Estaing, potser ja pensant amb el tal López, en una ocasió de polonesos “Senyor, heu perdut una bella ocasió de callar”. Però el pilota, si a més és ressentit, no perd mai ocasió de fer-se veure i notar, augmentant llagoteria i amargor de forma i manera industrials. Aquest Lerma que no és duc, sinó ruc, pot acabar malament com aquells que es presenten i diuen ser lliures per fer-se encara més espanyols. Curiosa aquesta Catalunya on el sentit d’estat sol venir a compte dels botiflers.
Sorprèn que des de l’antiga Convergència no surti ningú a cantar-li la canya públicament, per bé que tots diuen haver-ho fet en privat. Els típics complexes convergents, avui no m’interessen, però del que sí vull és fer bandera d’aquells que erròniament o encertada, com el president Mas, han fet una aposta, titllada gratuïtament de suïcida, i que ens pot, ara sí, dur la llibertat als catalans. Si que és cert que en aquesta comesa el partit, Convergència, ha quedat desnortat i desballestat, factura molt cara i que ara pagarem, i que resta per veure l’evolució d’aquesta nova cosa anomenada PDECAT. Per honorar la veritat, cal dir que López de Lerma té elements de judici per avaluar l’organització d’un partit polític, car ell fou un eficaç gestor de la Federació gironina de CDC. Diuen els veterans de la formació que mai el partit havia funcionat tan bé com en la seva època de president a Girona. I probablement sigui cert, perquè els roquistes eren bons gestors, per bé que de política, com molt bé sabia Pujol, no en tenien la menor idea. Seguiment acrític, per bé que interessat –d’aquí la famosa gestoria-, a Madrid del dictat socialista o de qui faci falta, abandonament de llurs posicions, traïcions vàries a tot el que ensumava o traspuava Pujolisme, renúncia a qualsevol projecte ambiciós col·lectiu català, miopia extrema d’estratègia política, desconeixement del significat de les paraula coratge i decència, confondre ideologia per interès personal i per no estendre’ns llarguíssim etcètera. Tot en definitiva sintetitzat en l’aguda frase del meu admirat amic Xabier Arzalluz: “Roca dribla muy bien, però no mete goles”. I així per obra i gràcia de Roca i els seus acòlits, amb els vist-i-plau d’un gens agut Pujol i l’emprenyament de Trias (Fargas), el concert econòmic es va perdre perquè segons Roca “era una anticualla”. Després se li ha sentit dir que els bascos, pel PNB, havien assolit el concert gràcies a ETA, la qual cosa a part d’una reinterpretació interessada de la història, demostra que hi ha quelcom pitjor que la immoralitat, i això és la amoralitat.
López de Lerma va ser un “hermanu” seglar de La Salle de Palamós, essent fill de Sant Feliu de Guíxols. A Sant Feliu, ja és cosa que un de Palamós hagi de parlar bé dels ganxons, hi ha hagut personatges singulars i il·lustres com el president Irla, Gaziel o l’ara traspassat Cruanyes del famós Petit Dorado, lloc que tant hi anava de ben petit amb els meus pares. Al Petit Dorado o el Dorado Petit, es menjava molt bé i el sabor dels seus plats era exquisit; potser tant, com els entrepans que confiscava “l’hermanu” Josep als nens de La Salle de Palamós i que després s’esfumaven entre les dents d’un professor com en Josep futur diputat López de Lerma. Ell no tocava els nens, com alguns brutament i despietada han fet en centres cristians, ell tocava els entrepans, que és altra cosa, i en virtut d’aquest acte sacríleg castigava als nens que portaven els entrepans més saborosos. Ignorem, encara a hores d’ara, si el xoriç era la seva predilecció, però els trets diuen apuntar en aquesta direcció gastronòmica i d’alta cuina. Llavors vingué la política, les temptatives sempre frustrades de ser batlle del seu poble, i la plaça de diputat on conspirà i assentí tot allò que sorgí de la ment del seu amo i senyor avui advocat, lobbista, mestre de les giratòries portes i mai batlle de Barcelona, Miquel Roca i Junyent. El nostre home assentint i pidolant és feu gran, car el càrrec requeria d’obstinada i profusa reverència, com ara de la deguda dosi de mesquina anticonvergència. Ja n’hi ha prou López de Lerma, algú en el seu moment t’hauria hagut de parar el carro i cridar-te l’alto a tu que com tants altres que heu viscut, i tant bé del “mòmio”, ara us dona per mossegar la mà que us ha estat tant gentilment alimentant. És cert, aquells que ho feren s’equivocaren amb vosaltres i, a voltes, amb el propi país, però tu que hauries de conèixer les virtuts de l’Evangeli et caldria ser més humil, generós i allunyar dels teus actes la perfídia i la sospita. Però és que com amb la política, de la vida i la seva grandesa no has entès res. I t’ho dic jo palamosí i que, a Déu gràcies, no et conec de res més que pels entrepans que rosegaves a la colla del meu germà. Bon vent i, sàpigues, que encara ets a temps de rectificar, i altrament callar.
