La Gran Sala del Tribunal Europeu dels Drets Humans ha rectificat aquest divendres una seva sentència: ara ha determinat inapel·lablement que la presència del crucifix a les aules italianes no viola el dret a l’educació ni la llibertat de pensament ni de religió. [decisió en francés i en anglès].
Sempre m’ha semblat que és de seny, tot plegat. Almenys en països com Itàlia, Catalunya, Portugal, Espanya… El contrari em fa el mateix efecte que el canvi de Sant Cugat del Vallès per Pins del Vallès a la República o de Sant Boi per San Baudilio a la dictadura última. Al seny, el TEDH hi afegeix algunes raons jurídiques. Li’n faig un resum, no s’amoïni.
El moll de l’ós de la cosa és que, a Itàlia, prescriure el crucifix a l’escola no suposa en si un adoctrinament, encara que s’atorgui a la religió majoritària del país una “visibilitat preponderant” en l’ambient escolar. No és nou, això. El mateix Tribunal va admetre aquesta preferència de la fe majoritària en els programes d’assignatures sobre ètica, filosofia i religió a Noruega (el cristianisme) i a Turquia (l’islam).
El Tribunal prova l’absència d’adoctrinament adduint alguns fets i raons. Primer que res, “un crucifix penjat a la paret és un símbol essencialment passiu, i això és important […] en particular pel que fa al principi de neutralitat […]. No se li pot atribuir una influència en els alumnes comparable al discurs didàctic o a la participació en activitats religioses”. Bé.
Segon, cal valorar la influència del crucifix en el seu context. A Itàlia, el crucifix no s’associa a cap ensenyament obligatori del cristianisme. L’escola és oberta a d’altres religions. No prohibeix el vel islàmic, posem per cas, els alumnes jueus no tenen feina en dissabte, se sol celebrar el principi i la fi del Ramadà on hi ha alumnes musulmans, es respecta la dieta de cadascú i s’organitzen classes de religió voluntàries per a diferents credos.
Això és complicat, entesos. Però els italians s’ho agafen així. Li explico amb un pèl de demagògia: oi que li agradaria rebre en català les multes que li posen a Ávila? Seria maco, eh? O que fos ordinari parlar en català a las Cortes Españolas? Doncs això. Si fóssim italians ens arribaria la multa en català i els nostres parlamentaris parlarien la seva llengua a Montecitorio. Però mira, som espanyols, vés què hi farem.
Conclou, doncs, la decisió del TEDH: “res no indica que les autoritats siguin intolerants amb els alumnes creients d’altres religions, no creients o amb conviccions filosòfiques no religioses”. Molt bé.
Tercer i últim: “els demandants [una mare i els seus dos fills] no han al•legat que la presència del crucifix a les aules hagi afavorit l’aparició de pràctiques docents amb tendència proselitista, ni que [els fills] hagin escoltat mai una al•lusió tendenciosa d’algun professor”.
El Tribunal diu, a més a més, que la mare “conservava plenament el seu dret matern a il•lustrar i aconsellar als seus fills, a exercir amb ells les seves funcions naturals d’educadora i a guiar-los per una via d’acord amb les seves pròpies conviccions filosòfiques”. Rebé.
És clar, de tot plegat se’n pot deduir que en altres circumstàncies no seria admissible la presència del crucifix en aules públiques. Si s’imposés en un lloc on aquest símbol té poca tradició… suposaria una preferència forçada pel cristianisme. Ara, on el crucifix és tradicional, no mereix objecció tret que anés associat a ensenyaments confessionals obligatoris. I tot i això, serien els susdits ensenyaments –no el crucifix— els qui violessin la llibertat de pensament i religió.
La decisió assenyala que excloure els símbols religiosos de les escoles públiques no és l’única fórmula compatible amb la laïcitat o neutralitat. El text no ho diu així, però s’entén que la pràctica italiana és mostra d’una neutralitat estatal que protegeix la llibertat religiosa i de pensament justament perquè permet la presència de diferents credos en l’espai públic. Així que no és evident que prohibir la manifestació de tota religió serveixi millor a la aconfessionalitat de l’Estat o a la llibertat de creences de les persones. La neutralitat no és una paret buida.
