Paraules emmetzinades és una novel•la adreçada a públic juvenil que parla dels abusos a menors. La seva autora, Maite Carranza, ha teixit un argument policial per confeccionar el relat del cas d’una nena desapareguda quan tenia quinze anys. La nena resulta ser víctima d’abusos per part del seu pare, que la tanca durant quatre anys en un zulo. La novel.la explica com se soluciona el cas en vint-i-quatre hores trepidants, però hi ha una pregunta que com a lector que no pots parar de fer-te: com és que la mare no s’adona abans del que passa?
Una sensació d’impotència t’envaeix i t’angoixa des del primer moment i et fa pensar en la paràlisi que afecta les víctimes d’abusos i maltractaments. Com s’arriba al bloqueig i l’anul•lació de la persona, com és possible que no demani ajuda, que no fugi, que no lluiti per alliberar-se d’aquesta situació? Que no era un instint animal fugir de l’amenaça i el perill? En el cas dels menors, és molt dolorós sentir com els psicòlegs expliquen que aprenen a viure així, aquest és l’entorn que coneixen i on se senten segurs. Un entorn nociu, malaltís i capgirat de valors, però és l’únic que les víctimes coneixen. I callen, també per pudor. Per vergonya. I la societat no ajuda, i de vegades-encara més penós- la família tampoc.
En un auditori ple a l’Ateneu Barcelonès, el dia Internacional contra la violència i el maltractament a les dones, la Maite Carranza presentava el seu llibre i una dona , ja gran, va intervenir per denunciar els maltractaments físics i psicològics que havien estat víctimes moltes dones de la seva generació, dins del matrimoni més catòlic i apostòlic. I callaven, segons ella, per una raó principal: els diners. Una raó molt trista, i bàsica, un pèl anacrònica, que ja hauríem de tenir superada, però no és així. I que ens recorda que sense independència econòmica mai no podrem ser veritablement lliures en qualsevol de les nostres relacions.
