Em sorprèn que encara remeni la cua tot això de la Syriza catalana que alguns volen bastir. Em temo que, rere la bona voluntat d’alguns d’aplegar les esquerres combatives en una única coalició, s’hi amaga com sempre el risc de dissolució de les opcions únicament catalanes en un magma excessivament ideològic i amb tendències federalistes. No és res de nou; és, al contrari, la trampa de sempre. Per sort, l’ERC d’Oriol Junqueras ha vist el parany i ha rebutjat aquesta possibilitat, que a Catalunya ja només defensen Joan Herrera i Joan Josep Nuet, que ja sabem que miren més enfora que no pas endins. No sorprèn, de fet, que també a Galícia el BNG hagi rebutjat formar part de la Syriza gallega que estan bastint allà IU i, ai las!, el grup polític creat per Xosé Manuel Beiras.
Tot això ve al cas perquè els catalans ens passem el dia, des de fa dècades, buscant models aliens a la nostra realitat per tal de trobar l’eina política perfecta. La cosa ve de lluny. Nosaltres Sols! va imitar el nom i l’organització insurreccional del Sinn Féin, amb resultats poc exitosos, malauradament. Per no parlar dels anys perduts per l’esquerra independentista intentant imitar el model organitzatiu del MLNV del País Basc o del fracàs de l’Olivera catalana que somniava Pasqual Maragall. Em sembla que els problemes actuals del PSC també tenen molt a veure amb la manca d’un model propi ideològic i organitzatiu, i una cosa similar li passa al PP català.
Per contra, els catalans l’hem encertat cada vegada que hem renunciat a copiar models exteriors i hem buscat models organitzatius autòctons. Algú dubta del gran èxit que va tenir ERC abans de la insurrecció militar? O de la fórmula magistral que va inventar Jordi Pujol quan va construir aquest moviment polític anomenat Convergència Democràtica? O de l’èxit de Compromís al País Valencià, on finalment el valencianisme d’arrel fusteriana ha sabut trobar la connexió amb una part significativa del poble valencià? O que l’eclosió recent de la CUP es fonamenta en la recerca d’un model propi allunyat dels miratges bascos?
El darrer gran invent polític del poble català va ser el moviment de les consultes sobiranistes, pel qual la gent d’Arenys hauria de cobrar drets d’autor. Aquell moviment concentrava el trident de l’essència política catalana: democràcia, patriotisme i civisme. Per això va ser un èxit sense precedents. De tot allò en va néixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que vaig acollir amb escepticisme (ho confesso) però que ha demostrat tenir un gran múscul social i organtizatiu. No ens cal buscar models estrangers ni forans que només ens faran pedre el temps. Cada poble té les seves caractarístiques i la seva manera de veure el món, per això necessita eines polítiques pròpies i inimitables.
