No hi ha millor termòmetre de l’opinió pública que els balcons i els bars de la capital espanyola des d’on se segueix amb atenció, i amb certa dosi d’indignació, el procés català. L’animadversió cap als protagonistes catalans d’aquesta història es fa evident. El relat que ha triomfat és el que ha transmès el govern espanyol i els mitjans de la caverna, on s’insisteix amb una idea: és incomprensible que els catalans estiguin entestats en separar-se d’Espanya, abandonar la Unió Europea i continuar amb la seva batalla per la independència malgrat que el govern espanyol hagi deixat clar que és un procés il·legal. Es nega que la repressió sigui brutal i d’alguna manera es justifica.
En José, natural de Zamora però que viu a Madrid des de fa una colla d’anys, atén els seus clients a la cafeteria Oriente del carrer Arrieta. La seva cara de preocupació és evident quan es posa a parlar del president català, Carles Puigdemont. Mentre prepara una càrrega de cafè exclama: “Penso que això que vol fer aquest home no té ni cap ni peus avui en dia, és el que diu tothom aquí, ho està confonent tot”. El seu convenciment és que Espanya és un país avançat i sent en certa manera l’orgull ferit perquè els catalans se’n vulguin separar: “Si s’ha fet una Unió Europea per ser més forts, no entenc com algú pot voler marxar d’un país com Espanya”.
Quan se li recorda els casos de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart sembla no saber de què li parlen. Desconeix que hi hagi persones a la presó. “N’han posat dos a la presó?”, pregunta. Llavors comença a parlar de la separació entre famílies, dels enfrontaments, de les esquerdes de la convivència a Catalunya, punt per punt els principals arguments de les principals tertúlies espanyoles: “Si a una persona d’aquestes, que ha de donar exemple, un i dos i tres li han dit que no es pot fer el que vol fer i tot i així segueix endavant…. què demostres? Que aquí tothom pot fer el que li doni la puta gana? No sé, no ho entenc, no m’entra al cap”.
La proposta de diàleg tampoc convenç a en José, que observa el conflicte català des del seu prisma de la ‘calle Arrieta’ on la majoria de balcons des del 12 d’octubre lluen banderes espanyoles. “Enlloc d’anar endavant hem anat enrere, estem repetint la història i això serà dolent per a tots, per Barcelona i per Espanya”.
La repressió de l’1 d’octubre és també en l’imaginari madrileny pràcticament una invenció de l’independentisme. A les imatges i als testimonis no se’ls dona cap crèdit. “No em crec que la policia pegués tant —afirma en José—, he vist imatges de dones que no tenien sang, era pintura, i he vist com a la policia els insultaven, els deien ‘fills de puta’ i ‘cabrons’ i els escopien”. I acte seguit torna a apel·lar a la legalitat i a respecte al principi del “ordeno y mando”: “Si et diuen que això no es pot fer, que és il·legal, no pots seguir cagant-te amb els morts de la policia i escopint perquè el final t’emportes un clatellot”.
De referèndum pactat ni en vol sentir a parlar: “Si pensem això, anem pel mal camí, perquè després ho voldrà el País Basc i Galícia. Jo ja ho deia quan la guerra de Iugoslàvia, aquí a Espanya acabarem igual que aquesta gent, a pals entre nosaltres… el camí el portem”.
