1,58%. És una xifra gens sorprenent tenint en compte que només dos dies abans, la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, demanava al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, un sostre de dèficit d’entre l’1,5 i l’1,7% per a Catalunya. Amb aquesta forquilla, els populars catalans poden al·legar que la xifra se situa gairebé a la meitat del que ells havien demanat.
Els objectius de dèficit dictats per Montoro fan augurar una tardor calenta a l’escenari de la política catalana. Encara que es prorroguin els pressupostos del 2013, s’hauran d’abordar els del 2014 amb un dèficit del 1%. L’elaboració d’uns comptes sempre és complicada, però encara més quan el president de la Generalitat, Artur Mas, ja ha avisat reiteradament que s’ha tocat os i que no es pot retallar més. Seran els primers que el Govern haurà de pactar amb ERC i, d’alguna manera, es posaran a prova les relacions entre els dos socis.
Perquè el govern espanyol decideix ofegar l’economia catalana si això revertirà negativament en els interessos del conjunt de l’economia espanyola tenint en compte que Catalunya n’és un dels principals motors? Una de les possibles respostes és que des del Ministeri interpretin que els efectes negatius que els poden suposar les retallades a Catalunya són simples danys col·laterals d’una guerra que va més enllà. Una estratègia que no té res de nou. Nicolau Maquiavel ja en parlava al segle XVI, quan en la seva obra ‘El Príncep’ defensava que la moral havia de quedar subordinada als interessos i a les finalitats de l’estat.
La millor defensa és un bon atac. I el govern espanyol té la millor arma, la clau de la caixa. El president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, afirma en el seu llibre Parva memoria que “el dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña”. Però ni el govern espanyol ni Pérez de los Cobos han entès que, aquesta vegada, potser no n’hi haurà prou amb obrir l’aixeta dels diners per aturar la voluntat majoritària de convocar una consulta.
