El colonialisme espanyol vers Catalunya ha entrat en una nova fase que, sortosament, serà terminal. Si bé ja coneixem la històrica funció de l’Estat espanyol com a malversador dels diners arrabassats als catalans, la nova ofensiva centralitzadora i uniformitzadora impulsada pel PP i el PSOE no té un paral·lel semblant des dels temps de la LOAPA.
En conseqüència, Mariano Rajoy té raó quan afirma que l’Estat espanyol “no és normal”, sinó una raresa incomparable: la plurinacionalitat i pluriculturalitat existents a la Ibèria no portuguesa són ignorades i combatudes per la metròpoli madrilenya. Les institucions centrals de l’Estat no han pretès mai el foment i el respecte a les cultures d’arrel no-castellana. En contrast, les diferents branques de les institucions federals canadenques han estat plenament bilingües –en anglès i francès– des de 1867, quan s’aprovà la Constitution Act canadenca.
El plurilingüisme, entès a la canadenca, no implicaria que tots els habitants de l’Estat espanyol haguessin de dominar les quatre llengües existents a Sefarad –malgrat que seria un objectiu ben lloable– sinó que les principals institucions públiques i privades haurien de proveir els seus serveis als ciutadans en castellà, català, euskera i gallec. Malauradament, el suprematisme hispànic, consistent a defensar una jerarquia de cultures encapçalada per la castellana, roman una característica immutable entre les elits polítiques espanyoles.
La intransigència i el fanatisme espanyolista s’ha transmès intergeneracionalment, sense cap canvi substancial entre els plantejaments franquistes i els post-dictatorials –entendran que eviti parlar de veritable democràcia en el cas espanyol. També hi va haver un temps en què certs anglòfons justificaven l’eradicació del bilingüisme a nivell federal i la supressió de la preeminència del francès al Quebec. No obstant, els dos referèndums sobiranistes van aconseguir silenciar aquestes veus, enfortint l’estatus de la llengua francesa i, fins i tot, aconseguint que la nació quebequesa assolís una balança fiscal –segons l’enfocament monetari– favorable als seus interessos. Ningú s’atreviria a parlar de “dret de conquesta” en el Canadà contemporani.
L’anormalitat espanyola impedeix el pluriculturalisme i el federalisme asimètric. El pitjor de tot plegat és que els catalans som els qui mantenim la viabilitat financera de l’Estat espanyol. Així doncs, davant el fracàs evident de les estratègies pedagògiques i federalitzadores impulsades des de Barcelona i l’èxit contrastat del model quebequès, quan aconseguirem un consens sobiranista en el món catalanista?
