El darrer article del conseller Mascarell al suplement de Cultura de La Vanguardia posa de manifest la gran incomprensió que ha tingut fins ara la política cultural a casa nostra. És ben simple: no es tracta de política cultural, és política i punt.
Lamentable error per a un país la base del qual és la cultura, i que per això ha tingut una permanència de més de mil anys. La gran paradoxa de Catalunya és que el que ens fa indestructibles no mereix una gran comprensió per part dels seus governants, i fins i tot n’hi ha qui se n’avergonyeix.
Per més que presumim de democràcia, de llibertat dels individus, de llistes obertes, de fer fora l’aire resclosit i maligne de la consigna, l’adul•lació a l’aparell dels partits, cada vegada que hi ha una mínima transgressió de la doctrina a tothom li falten cames per acarnissar-se amb l’heterodox.
Si volen unes mostres de masclisme, insults, humiliació (fins i tot verbal i física) a algú que va fer una aposta com a independent per a un projecte polític, repassin l’hemeroteca després que l’escriptora Maria de la Pau Janer acceptés de formar part del projecte de Jaume Matas (PP) a les Balears, amb un objectiu: el de poder dur a terme una política cultural balear catalana, aplicant inversions en arxius, biblioteques i reformant les institucions a fi i efecte d’aconseguir-ho. Naturalment ningú no li ho va preguntar el per què s’havia avingut a formar part d’aquell projecte; senzillament la van insultar i acusar de traïdora. Construir una biblioteca a cada poble és trair a qui? Òbviament sabia a què s’exposava i va ser valenta d’entomar-ho, el que no podia saber era el que es coïa en el PP de Matas, d’aquí que a dia d’avui probablement no donaria el mateix pas. En darrera instància, suposo que tots tenim dret a equivocar-nos, a rebre crítiques, però mai intolerància, condemnes o inscripcions en llistes negres.
Per a molts “progressistes” la cultura catalana era una andròmina antropològica que identificaven amb el president Pujol. Curiosament l’acusaven a ell de confondre el país amb la seva ideologia. L’expressió “cultura de campanar” venia a resumir el que per a ells els nacionalistes aspiraven culturalment: restaurar pedres del passat. No és cert, hi va haver una transformació durant els mandats, es van crear xarxes de biblioteques, arxius, museus i teatres (amb un pressupost que en el millor dels casos era el d’ara dividit per tres) però tampoc és menys cert que no es defensava sense complexos. Es donava per fet que els “progres” tenien una aura intel•lectual que als governs nacionalistes no se’ns reconeixeria mai.
Per a d’altres, qualsevol manifestació cultural en castellà era una declaració de guerra de l’enemic. L’absurd era que no podies admirar Vargas Llosa com a escriptor i defensar que també Pla era un dels grans. El que menys importava era la cultura, si creies que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona feia una bona feina però darrera el “cosmopolitisme” amagava una aversió a la identitat cultural catalana eres una troglodita. Si defensaves que tot el ventall artístic català havia de ser recollit en un sol museu com el MNAC que expliqués des dels orígens del romànic fins al segle XX prova fefaent de la continuïtat creativa i expressiva d’un poble eres una ignorant que es volia carregar el Museu de la Ciutadella.
Tinc multitud d’anècdotes de l’època en la que vaig treballar en el Departament de Cultura, el camp de batalla que el PSC va triar per atacar els governs de CiU, la darrera és que vaig poder fer molt més per a la Filmoteca quan era cap de gabinet que no pas quan n’era la directora: concretament tirar endavant el projecte de la nova Filmoteca a l’Illa Robadors que s’inaugurarà aviat.
Té raó el conseller Mascarell quan diu que el president Mas vol canviar això, però no li amago les dificultats que li posaran tots els que es consideren “traïts” els seus per col•laborar amb un govern de CiU i alguns nacionalistes que troben que “de fora vingueren i de casa ens tragueren“.
