Construïm és una plataforma, una associació i un partit polític impulsat a iniciativa de Josep Antoni Duran i Lleida per crear un tercer espai de reflexió a Catalunya. És un espai que s’oposa a la sobirania de Catalunya i que aposta per una entesa permanent amb l’Estat espanyol. Tot i que l’inspirador va ser Duran i Lleida, els que han materialitzat la iniciativa s’afanyen a aclarir que ni Duran, ni Unió Democràtica hi són al darrera. Si ho diuen, ens ho haurem de creure.
Els que es manifesten promotors de la plataforma/associació/partit són algunes cares visibles de la vella política dels anys 80 com Josep Miró i Ardèvol, líder d’E-Cristians i conseller d’Agricultura (1984-1988) amb Jordi Pujol; Alfred Pastor, secretari d’Estat d’Economia (1993-1995) amb el PSOE de Felipe González; o Jordi de Juan, advocat de l’Estat i exdiputats del PP al Congrés (2000). També hi ha noms de prestigi com el professor d’ESADE Carlos Losada, l’economista César Molinas o l’empresari Ignasi de Rafel.
Al primer manifest fet públic per Construïm hi ha una part genèrica de posicionament de base que el podria subscriure tothom:
• “Construïm és una realitat que tot just comença, oberta a totes les persones i grups que hi vulguin participar, i sorgida d’una pluralitat d’experiències professionals, de creences i de vida, vinculades per la vocació de servei i per uns fonaments comuns bastits des de l’humanisme integral forjat en la cultura cristiana i en altres humanismes propis de la tradició cultural europea.”
• “Ens afirmem en l’europeisme com a vocació i com a solució, i la necessitat de recuperar el llegat i els ideals dels pares fundadors, Adenauer, De Gasperi, Schuman, perquè Europa no és només un mercat. És una unitat de sentit de vida en la cultura comú, el benestar, la fraternitat solidària, la justícia i la llibertat.”
Hi ha una segona part de reflexió sobre les mancances de l’actual sistema polític que, tal i com està plantejat, ningú pot rebutjar:
• “Constatem la urgència de la regeneració política i l’eradicació de la xacra de la corrupció”.
• “Els principals problemes que afronta la nostra societat són l’atur, la precarietat, la situació de l’economia de persones i famílies senceres així com les dificultats de tantes empreses i autònoms en tirar endavant.”
• “Considerem que la lluita contra la pobresa és una prioritat.”
• “Constatem el creixement de la desigualtat amb l’agreujant que la seva dinàmica neix més de situacions de privilegi que no dels mèrits.”
• “Veiem que les institucions necessàries per al bon funcionament de la societat i de l’economia no van prou bé.”
• “Patim un abandonament i fracàs escolar i un atur juvenil que ens deixen sense futur”
• “Constatem retallades injustificades en prestacions bàsiques com la sanitat.”
• “Patim el mal funcionament de la justícia per escassetat de medis i per la seva ineficiència.”
• “Necessitem una veritable reforma fiscal basada en la justícia tributària, que faci possible la sostenibilitat raonable de l’Estat del benestar, que financi els nostres drets amb les nostres obligacions.”
Qui pot estar en contra de tot això?. En tot cas, la pregunta retòrica que hom es pot fer és si durant el temps que els signants van exercir càrrecs públics –i podien influir– aquestes van ser les seves preocupacions. He d’entendre que sí; el contrari seria del tot incoherent.
I hi ha una tercera part lloable, de molt bones intencions però, com a mínim, qüestionable:
• “Ens afirmem en el millor del catalanisme polític que, en definitiva, ha construït la Catalunya moderna, i que expressa la nostra identitat en llengua, cultura, tradició, dret civil i autogovern, en una dinàmica permanent de regeneració democràtica, reforma i pactisme històric; és a dir, de cerca de solucions polítiques per la via del pacte i la concòrdia, l’amistat civil aristotèlica, base de tota política bona.”
• “Volem contribuir a superar l’actual debat de sords. És una situació que desgasta i esgota, i dificulta construir una Catalunya més forta i millor, capaç de convocar les diverses sensibilitats nacionals en el bé comú, la pluralitat i la concòrdia, superant reduccionismes empobridors.”
Està clar que pels signants la única solució a l’actual situació de Catalunya és el pacte amb l’Estat, la negociació permanent. Però els signants no diuen sobre què s’ha de negociar: s’ha de negociar sobre el finançament de Catalunya que impedeix, per exemple, que algunes mancances socials descrites al mateix document es puguin resoldre? O solament es refereixen a negociar en genèric? I, si els de l’altra costat de la taula no volen negociar, que és fa llavors? Insinua el manifest no promogut per Duran i Lleida que el president Artur Mas ens ha portat fins aquí perquè no ha volgut negociar? O els intents negociadors del president Mas sempre han topat amb el no de Rajoy? De què parlem? Són partidaris els signants del manifest d’acceptar qualsevol decisió del govern central, encara que objectivament perjudiqui Catalunya? I, sobretot, per què Madrid hauria de canviar d’actitud?
El manifest de Construïm, en el fons, pot donar la sensació que és una crida a no fer res, a no moure cap peça. Des de la perspectiva nacional és confiar-ho tot a la benevolència d’un govern central que vulgui negociar millores per a Catalunya. És utilitzar “la via del pacte i la concòrdia”, com si fins ara no s’hagués fet servir aquesta via amb uns resultats cada vegada més migrats.
I des de la perspectiva social és reconèixer que tot s’està fent malament, que res no funciona, que les prioritats estan equivocades, i que cal una regeneració política. Si tot això fos totalment cert, podrien liderar aquesta regeneració els que van formar (o formen) part activa del sistema, o aquest és un plantejament per a Podemos?
Un dels impulsors del manifest de Construïm, Alfred Pastor, crec que aclareix el fons d’aquest moviment, que és més entenedor del que sembla. A l’article “Que l’aire s’assereni”, publicat a La Vanguardia, Pastor dibuixa l’escenari polític actual arribant a la següent conclusió: davant un grup immobilista que no voldria tocar res i un grup sobiranista que voldria canviar-ho tot, hi ha un tercer sector, el dels cauts, que espera l’enfrontament i el fracàs dels dos primers per gestionar el dia després “com si no hagués passat res”. És a dir, a la pregunta, Què Construïm? dóna la sensació que la resposta és: res de nou, només mantenim. Construïm significa continuar parlant amb l’Estat “com si no hagués passat res”, amb les mateixes regles del joc i amb les mateixes cartes damunt la taula.
Així, d’entrada, no sembla molt il•lusionant.
