La Unió Europea vol reforçar la competitivitat de la seva economia, invertir més en tecnologia i defensa i guanyar autonomia estratègica, però no es posa d’acord sobre qui ha de pagar aquesta transformació ni sobre quines polítiques han d’assumir el cost. La negociació del pressupost comunitari per al període 2028-2034 ha entrat en una fase decisiva amb una proposta de compromís de la presidència irlandesa -que es debat fins aquest divendres- que rebaixa en 141.000 milions d’euros el plantejament inicial de la Comissió Europea. La retallada, del 8%, no ha tancat les discrepàncies entre els estats membres i ha obert un nou front sobre el repartiment dels recursos entre les prioritats tradicionals i les noves necessitats de la Unió.
El document irlandès situa el pressupost en aproximadament 1,62 bilions d’euros per als set anys, un volum que encara representa un increment del 30% respecte del marc financer actual, però que queda per sota de la proposta inicial. La presidència del Consell ha intentat acostar posicions entre els països que reclamen limitar la despesa comunitària i els que consideren que Europa necessita més recursos per respondre als desafiaments econòmics i geopolítics. De moment, el compromís no satisfà ningú: els estats més partidaris de contenir les aportacions nacionals continuen reclamant disciplina pressupostària, mentre que altres governs alerten que reduir l’ambició del pressupost pot afeblir la capacitat d’actuació europea.
La discussió va més enllà de la dimensió global dels comptes. El debat també determina quins sectors econòmics, territoris i activitats productives disposaran de més suport europeu en els pròxims anys. L’equilibri és complex: la Unió ha de finançar noves prioritats sense desmantellar polítiques que han estat centrals en la seva integració, com ara els ajuts agraris i els fons de desenvolupament regional.
Agricultura i cohesió resisteixen, però la competitivitat perd recursos
La proposta irlandesa distribueix les retallades de manera desigual. El capítol que agrupa la cohesió econòmica, social i territorial, l’agricultura, la pesca i les comunitats rurals baixa al voltant d’un 3%, fins a uns 1,026 bilions d’euros, davant dels 1,062 bilions previstos en el plantejament inicial. La presidència irlandesa manté les assignacions nacionals destinades als plans d’associació nacionals i regionals, una decisió que respon a la voluntat majoritària dels estats de preservar els recursos d’aquestes polítiques. Aquesta protecció s’ha d’interpretar amb cautela: es tracta de les xifres incloses en un document de negociació, no d’un pressupost definitiu ni d’una garantia sobre els imports que acabarà rebent cada país. El repartiment final dependrà de l’acord entre els governs i de les condicions que s’estableixin per a cada programa.
El contrast és més acusat en el capítol dedicat a la competitivitat, la prosperitat i la seguretat, que passa d’uns 590.000 milions d’euros a 515.000 milions, una reducció aproximada del 13%. El Fons Europeu de Competitivitat baixa de 409.000 milions a 362.000 milions, mentre que el programa de recerca Horitzó Europa passa de 175.000 milions a 158.000 milions. També es redueixen els recursos previstos per a seguretat, indústria de defensa i espai. L’acció exterior europea és una altra de les partides afectades, amb una retallada al voltant del 17%.
El resultat planteja una contradicció de fons: la Unió vol accelerar la inversió en innovació, tecnologia i capacitat industrial per competir amb les grans potències, però el compromís pressupostari redueix part dels recursos que havia previst dedicar a aquests objectius. Alhora, preservar les polítiques agràries i regionals limita el marge disponible per finançar les noves prioritats. La qüestió és especialment rellevant per a les empreses que depenen de programes europeus de recerca, innovació i transformació industrial, així com per als territoris que necessiten fons comunitaris per impulsar infraestructures, modernització productiva i transició econòmica.
Espanya coordina posicions per defensar els fons regionals
En aquest escenari, Espanya s’ha coordinat amb un grup de països que volen preservar el pes de la política de cohesió i evitar que les noves prioritats es financin a costa de reduir els recursos destinats a les regions. El 12 d’octubre, el govern espanyol va acollir una reunió dels anomenats Amics de la Cohesió, amb la participació de representants de Bulgària, Xipre, Txèquia, Estònia, Grècia, Croàcia, Itàlia, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Portugal, Romania, Eslovènia i Eslovàquia, a més de França.
Els participants van lamentar les reduccions addicionals plantejades per la presidència irlandesa i van advertir que situarien l’ambició global del pròxim pressupost en només l’1,02% de la renda nacional bruta de la Unió, segons la seva valoració. El grup defensa que la cohesió no és únicament una política de transferència de recursos entre estats, sinó també una eina per reduir desigualtats territorials, reforçar el mercat interior i facilitar que les empreses i les regions amb menys capacitat financera puguin participar en la transformació econòmica europea.
La posició espanyola també posa el focus en la política agrària comuna, una partida especialment sensible per al sector primari, i en la necessitat de mantenir un pressupost amb prou ambició per respondre a les necessitats econòmiques i socials dels estats membres. La negociació haurà de determinar fins a quin punt es poden protegir aquests fons sense reduir excessivament la capacitat d’inversió en competitivitat, recerca i seguretat.
El deute pandèmic complica el finançament
Un altre dels grans obstacles és el cost de retornar el deute comú emès per finançar el programa NextGenerationEU després de la pandèmia. El seu reemborsament afegeix pressió als comptes comunitaris i redueix el marge disponible per a les polítiques ordinàries, just quan els governs reclamen més inversió en defensa, tecnologia, energia i autonomia industrial.
Per evitar que el cost recaigui principalment en les aportacions dels estats, les institucions europees han plantejat noves fonts d’ingressos propis, vinculades, entre altres àmbits, al mercat del carboni, als residus electrònics i a les contribucions empresarials. Aquestes fórmules, però, també generen discrepàncies sobre el repartiment de la càrrega fiscal i l’impacte que poden tenir sobre l’activitat econòmica.
Espanya i els altres membres dels Amics de la Cohesió s’han mostrat oberts a discutir nous recursos propis europeus, sempre que siguin genuïns, equitatius, senzills i no regressius. També defensen un calendari més gradual per retornar el deute de NextGenerationEU i plantegen que es puguin estudiar instruments de finançament comú per sostenir inversions europees estratègiques. L’objectiu, asseguren, és evitar que el pagament del deute absorbeixi una part excessiva del pressupost i acabi desplaçant recursos destinats a les polítiques de desenvolupament.
Un acord que marcarà les prioritats econòmiques europees
El marc financer plurianual requereix la unanimitat dels estats membres al Consell i el consentiment del Parlament Europeu. L’objectiu polític és arribar a un acord abans que acabi el 2026, per poder completar després la negociació de la normativa i dels programes i iniciar el nou període pressupostari el gener del 2028.
La batalla pels comptes europeus és, en definitiva, una discussió sobre el model econòmic que vol construir la Unió. Els governs han de decidir si assumeixen més recursos comuns per reforçar la capacitat industrial i tecnològica europea, com reparteixen el cost de les noves prioritats i fins a quin punt mantenen el suport a l’agricultura i a les regions. La proposta irlandesa acosta algunes posicions, però no resol el dilema: Europa vol ser més competitiva i estratègicament autònoma, mentre els estats continuen dividits sobre quants diners estan disposats a posar-hi i quines polítiques han de quedar protegides.
