La guerra a l’Orient Mitjà ha tornat a posar de manifest que la dependència energètica exterior és la gran vulnerabilitat estructural de l’economia europea. En només 44 dies de conflicte, la Unió Europea ha vist com la seva factura d’importacions de combustibles fòssils augmentava en més de 22.000 milions d’euros. No es tracta d’un increment associat a un major consum, sinó exclusivament a un encariment dels preus. Europa paga molt més pel mateix.
Aquest xoc, desencadenat en bona part per les disrupcions al golf Pèrsic i el bloqueig de l’estret d’Ormuz, ha activat de nou els mecanismes de resposta de Brussel·les. La Comissió Europea prepara un paquet de mesures que presentarà formalment a finals d’abril, amb l’objectiu de mitigar l’impacte immediat sobre llars i empreses i, alhora, reforçar l’estratègia energètica a mitjà termini. Però més enllà de l’anunci, el contingut i el to de la resposta apunten a una evolució rellevant respecte de crisis anteriors.
El primer element clau és la coordinació. A diferència del que va passar en fases inicials de la crisi energètica del 2022, la Comissió vol evitar una resposta desordenada dels estats membres que acabi generant competència interna, per exemple, en la compra de gas o en aprovisionar-se de reserves. Es plantegen mecanismes de coordinació en l’ús d’estocs estratègics i en les compres conjuntes, seguint el precedent de la plataforma energètica europea. L’objectiu és guanyar poder de mercat i evitar dinàmiques que encareixin encara més els preus.
El segon pilar és el suport a curt termini. Aquí Brussel·les pretén recuperar la flexibilització de les ajudes d’Estat, una eina emprada en crisis anteriors. Això permetrà als governs desplegar subsidis, avantatges fiscals o suport financer a sectors especialment afectats. Ara bé, la Comissió introdueix tres condicions explícites que marquen distància respecte del passat: les mesures han de ser focalitzades, temporals i immediates.
Durant la pandèmia i, posteriorment, amb la crisi derivada de la invasió d’Ucraïna, molts paquets d’ajuda van tenir un caràcter generalitzat i prolongat en el temps, amb un cost fiscal molt elevat i efectes discutibles sobre els incentius. Ara Brussel·les vol evitar repetir aquest esquema. No hi haurà, almenys de moment, una suspensió general de les regles fiscals, i es posa èmfasi a limitar les ajudes a col·lectius vulnerables i sectors exposats. Protegir sense distorsionar excessivament ni comprometre la sostenibilitat de les finances públiques.
En aquest mateix sentit, la Comissió es mostra reticent a mesures com les rebaixes generalitzades d’impostos indirectes, per exemple, l’IVA sobre els carburants, que alguns països han utilitzat en episodis recents. Des del punt de vista econòmic, aquest tipus d’intervencions no només són costoses, sinó que poden ser contraproduents en incentivar la demanda d’energia en un context d’oferta restringida. Però hi ha, a més, un element jurídic sovint oblidat: aquestes rebaixes son contràries al dret europeu. La Directiva de l’IVA estableix de manera taxada els béns i serveis que poden beneficiar-se de tipus reduïts, i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE ha reiterat que aquesta llista s’ha d’interpretar de manera estricta. Els carburants no hi figuren. Per tant, l’extensió d’un tipus reduït a aquests productes, com ha fet Espanya, no només és discutible en termes econòmics, sinó també jurídicament fràgil, en la mesura que amplia una excepció que el dret europeu concep com a limitada i de caràcter restrictiu.
El tercer element de la resposta és, probablement, el més estructural: la reducció de la dependència dels combustibles fòssils. La crisi actual reforça un missatge que Brussel·les fa temps que repeteix, però que ara adquireix una dimensió més urgent. Els combustibles fòssils no només són geopolíticament arriscats, sinó que també seran, previsiblement, l’opció més cara en els propers anys.
A partir d’aquí, l’estratègia passa per l’electrificació de l’economia, desplegament de renovables i manteniment del paper de la nuclear, elements també presents en crisis anteriors. Actualment, aquestes fonts ja representen més del 70% de la generació elèctrica a la UE, però el problema no és només de producció, sinó d’integració. La manca de capacitat de xarxa, d’emmagatzematge i de flexibilitat fa que una part significativa d’aquesta energia neta es perdi o no es pugui utilitzar eficientment.
Per això, la Comissió vol avançar propostes legislatives sobre xarxes, accelerar inversions i mobilitzar tant recursos públics com capital privat. També preveu presentar una estratègia específica d’electrificació abans de l’estiu, amb objectius més ambiciosos.
En conjunt, la resposta europea combina continuïtat i aprenentatge. Continuïtat, perquè recorre a instruments ja coneguts, com la coordinació, ajudes d’Estat, intervenció en mercats energètics. Aprenentatge, perquè intenta corregir els excessos del passat. Menys mesures generalitzades, més focalització, i una clara voluntat de no desbordar les finances públiques.
La incògnita és si aquest equilibri serà sostenible políticament. En un context de pressió sobre preus i costos, la temptació de mesures àmplies i immediatament visibles és elevada. Però si alguna cosa posa de manifest aquesta nova crisi és que el problema de fons no és conjuntural. Europa no només s’enfronta a un xoc de preus, sinó a una vulnerabilitat estructural que requereix respostes igualment estructurals. I aquí, més enllà de l’emergència, és on es jugarà realment la partida.
