La guerra a l’Iran és, des del punt de vista dels interessos nordamericans, un misteri per als analistes internacionals. “Les intencions d’Israel estan més que clares: volen l’hegemonia a la regió. L’ajuda de Washington és un èxit per a Netanyahu, però no està clar que hi volen fer els EUA”, raona Victor Burguete, investigador sénior del Cidob, en conversa amb Món Economia. La manca d’un full de ruta evident fa que la guerra sigui difícil de valorar; que la seva durada i abast siguin imprevisibles. I “la incertesa mai no ajuda l’economia“, observa l’investigador especialitzat en geopolítica de l’institut per a l’economia global i la geopolítica d’Esade (EsadeGeo), Juan Moscoso. Menys encara per a un sector com el petroli, que fia tantes coses al seu futur; i que consta a la primera posició de les víctimes econòmiques dels atacs nord-americans i israelians sobre Teheran. Ja des de principis del mes de març, amb els primers capítols de l’ofensiva, les fluctuacions als preus tant dels futurs -el barril Brent europeu i el West Texas Intermediate estatunidenc- com dels spot han estat translúcides: dilluns, la referència als 27 fregava els 120 euros; dimarts, queia per sota dels 90; i entre dimecres i dijous s’ha tornat a enfilar a tocar dels 99. Empresaris del sector i experts financers tenen només una cosa clara: si la guerra s’allarga, les conseqüències poden ser devastadores. No en va, segons ha avançat el diari Expansión, el banc americà Goldman Sachs preveu que, per cada mes que duri la batussa al l’Orient Mitjà, el barril de cru escalarà 10 dòlars més. “Si a la tornada de Setmana Santa no hi ha una via clara de sortida, el risc de crisi energètica es dispara. A diferència de la guerra a Ucraïna, Europa encara no n’és el focus; però les onades ens arribaran”, augura Burguete.
El sector petrolier, val a dir, no estava acostumat en les darreres dècades a disrupcions d’aquest calibre. Arran de la crisi del 73, coincideixen els experts consultats, la indústria es va integrar perfectament amb les expectatives i necessitats de clients i proveïdors. “El sector petrolier global ha demostrat una gran capacitat d’adaptació -reflexiona Luís Nieves, president del grup energètic Nieves Energia-. Les crisis dels últims anys han posat sota pressió les cadenes de subministrament, però no han col·lapsat el sistema”. Negocis de tota la cadena de valor, des d’exportadors fins a comercialitzadores menudistes, han insistit en els darrers dos anys que la por i la incertesa s’havien fusionat amb la mentalitat del negoci del cru, fins al punt que s’havia assolit una certa estabilitat enmig de les amenaces permanents.
Des de la tardor del 2024, de fet, que el barril Brent no superava consistentment els 80 dòlars; i, en conseqüència, ni la benzina ni el gasoil s’havien disparat de mitjana més enllà dels 1,5 euros el litre. A hores d’ara, però, la referència comunitària frega els 100 euros, i omplir el dipòsit és entre un 13 i un 23% més car a Catalunya, segons dades del ministeri espanyol de Transició Energètica; amb la sense plom 95 a tocar d’1,7 euros el litre i el dièsel al voltant dels 1,9 euros. La guerra a l’Iran, doncs, sí que està creant un panorama diferent que les anteriors amenaces. “El sistema no està en risc de desaparèixer, però sí que entra en una fase més fragmentada, i amb més volatilitat”, sosté Nieves.
Burguete també veu diferències substancials amb les crisis energètiques del darrer lustre, i amb els estralls que aquelles van causar. En primer lloc, busca calmar els nervis del mercat amb un hipotètic desproveïment de cru. “La guerra a Ucraïna va causar manca de producte; però aquesta crisi és de preus”, diferencia l’investigador. Catalunya, com els seus veïns europeus, no pateix per omplir els seus dipòsits; però fer-ho serà molt més car. Això imprimeix “certa tranquil·litat” tant en la indústria com en les administracions, que no han de patir per una fallida energètica; però també ha generat “complaença” en uns governs que podrien haver subestimat l’impacte general del conflicte. “El mercat no comença a posar-se nerviós quan s’acaben les reserves. Si arribem a l’estiu com estem ara, les empreses començaran a patir molt”, avisa. Moscoso, en la mateixa línia, llança la mateixa alerta que ja ha posat sobre la taula la indústria del Principat, i contempla conseqüències econòmiques profundes: “per cada 10 dòlars que puja el barril de petroli, la inflació puja quatre dècimes, i el PIB en baixa una”. Per tant, un conflicte que s’allargui fins a l’estiu activaria totes les alarmes de les economies occidentals; i deixaria “seqüeles que durarien anys”.
A on es comprarà el petroli?
En aquest sentit, els experts asseguren que un conflicte llarg podria arribar a redefinir tot el mercat global. “L’estructura, els contractes, la manera que tenen els països i les empreses de satisfer la demanda depenen dels factors temps i certesa. A mesura que la guerra s’allarga, tothom reaccionarà”, reflexiona Moscoso. Els primers a fer-ho, detallen els experts, seran els països més dependents del petroli de la regió afectada -no només de l’Iran, sinó també dels països del Golf-. Catalunya, en aquest sentit, no està en primera línia: el principal proveïdor de cru de la UE, segons dades d’Eurostat corresponents al tercer trimestre del 2025, és Noruega, amb prop del 15% de totes les compres; seguida dels Estats Units (14,6%) i el Kazakhstan (12,2%). Es tracta d’un mercat amplament diversificat, amb prop de la meitat del negoci procedent d’exportadors més petits, cap per sobre del 6% del volum. El petroli iranià arriba majoritàriament al mercat xinès, amb prop del 90% de les exportacions registrades al gegant asiàtic. Un cru que, posteriorment, es refina i es distribueix en forma de dièsel a països veïns. En aquest sentit, per a Moscoso, “el problema el tindran el Japó, Corea del Sud o Taiwan”, que veuran com les compres de refinats s’encareixen substancialment, si és que estan disponibles. Si es tanca l’aixeta del petroli iranià, doncs, els mercats orientals podrien ser una nova font de tensió de preus al Principat, en tant que anirien a buscar nous proveïdors i, per tant, “competirien amb Europa”.
Per a Nieves, la Xina buscarà ampliar la seva posició en mercats africans, com ara Nigèria, Angola o fins i tot Argèlia, un soci històric del sud de la Unió Europea. Tot i que rebaixa la tensió a Pequín; en tant que, a diferència dels països occidentals, al govern de Xi Jinping “no li importa comprar producte d’orígens sancionats amb descomptes, o fer contractes a llarg termini que s’han de complir independentment de la situació global”, especialment si el petroli s’extreu i es ven a Rússia. Tot i això, l’expert observa un efecte de segona ronda, aquest de caràcter financer: els països del Golf, que extrauen la seva riquesa de l’exportació de petroli, i els seus clients principals entaran en un període d’inestabilitat econòmica arran de la tensió en els preus i el proveïment de cru. D’aquesta manera, països com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units; o fins i tot el Japó o la Xina tindrien menys capital disponible per sostenir la seva posició com a nous rics en els fluxos inversors internacionals. “El rol del Golf com a proveïdor d’energia i centre de finances global queda molt tocat”, en un moment en què els braços dels fons sobirans de les monarquies de la regió s’havien estès com una taca d’oli pels mercats de capitals. De fet, segons avançava la passada setmana el Financial Times, tant Riad com Abu Dhabi, així com altres capitals de la zona, s’estarien replantejant les seves estratègies inversores als EUA com a represàlia pels atacs a l’Iran.
Refer les reserves
Per evitar la primera patacada, els països de l’OCDE, a través de l’Agència Internacional de l’Energia, ja han mobilitzat les seves reserves estratègiques de petroli. Segons va informar l’entitat, l’objectiu és injectar al mercat 400 milions de barrils de cru provinents d’aquest guariment energètic -si fa no fa el 20% de tot el coixí petrolier que acumulen estats i empreses per a crisis com la que s’albira-. Segons Nieves, aquest moviment serveix per “enviar un senyal de calma”. “No és tant una intervenció estructural com una mesura d’estabilització”, reflexiona l’empresari. Per a Burguete, però, és poc més que un pedaç: serveix per “arribar a final d’any sense problema” en termes de proveïment, però no assegura cap certesa per als venedors.
Calen, coincideixen experts i sector, moviments diversos per garantir el proveïment energètic; des d’accelerar la transició energètica per desfer la dependència dels exportadors petroliers fins a “consolidar relacions amb altres exportadors a on Europa tingui la prioritat”, en paraules de Moscoso. “En hidrocarburs, mai serem autosuficients: hem de replantejar l’autonomia estratègica”, afegeix l’investigador. Nieves, des de la pota empresarial, veu necessari “identificar i desenvolupar nous fluxos” de compra de producte; però també reforçar els que ja hi són. “Cal augmentar les importacions dels Estats Units i reforçar les relacions amb altres productors de l’Orient Mitjà”, indica el president de Nieves Energia. Reconeix, però, que s’acosta una competició ferotge pels mercats més segurs. “Sempre es troben destins a on col·locar el producte, i d’on obtenir-lo. Això comporta incentius econòmics per a qui pagui les millors primes”, conclou.
