Ja van cinc reunions de política monetària consecutives que el Banc Central Europeu ignora els perills de l’entorn i manté els tipus d’interès intactes. Frankfurt no comunica un moviment del preu dels diners des de la primavera del 2025, sobre la certesa que s’havia assolit un equilibri de preus a mitjà termini. A Catalunya, els ritmes s’han complert: de fet, el Principat manté des de l’inici del 2026 una evolució de l’IPC en línia exacta amb els objectius del BCE, clavat en el 2%. El consens era de calma total, com a mínim durant el 2026: la guerra oberta entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i la Reserva Federal -culminada amb una derrota de la Casa Blanca en forma de batzegada judicial davant l’absència absoluta de proves criminals contra Jerome Powell– no havia aconseguit fer tremolar el pols de la presidenta Christine Lagarde i els governadors locals, entestats a enviar un missatge d’estabilitat i ordre als mercats financers dels 27. Com en tants altres àmbits, però, les bombes ho han canviat tot: l’ofensiva dels EUA i Israel contra l’Iran, i el terrabastall regional que ha provocat a l’Orient Mitjà, amenacen la bassa d’oli que l’institut emissor volia per a Europa. Càlculs no especialment pessimistes situen la inflació per sobre del 3,5% durant els pròxims mesos; i els especialistes de Facua s’atreveixen a situar l’encariment general en un 4% interanual durant l’estiu. La majoria de veus del mercat assumeixen que Lagarde no comunicarà cap cop de volant el pròxim dijous, en la reunió del mes de març; però els falcons -els líders monetaris més conservadors, partidaris dels tipus alts i el control dels diners- han vist una escletxa per imposar la seva agenda; fins al punt que ja no es descarten pujades intenses de tipus de cara a la resta del 2026.
En general, les expectatives a curt termini són les mateixes que hi havia abans de la guerra: en una enquesta entre els principals economistes europeus realitzada per l’agència Reuters, i publicada ja amb la guerra a l’Iran ben activa, el consens continua apuntant cap a una sisena reunió consecutiva amb els tipus d’interès congelats. Hi coincideix Javier Diaz, analista del banc Renta 4; que sosté que el preu del crèdit es mantindrà en el 2% el pròxim dijous. Tot i això, recull també un sentiment del mercat més que nou: si abans els inversors debatien una possible nova rebaixa dels tipus duurant el 2026, que prenia sentit amb la inflació controlada com a palanca per esperonar les economies del continent; ara qualsevol alliberament monetari queda completament descartat. L’entorn econòmic, recull Diaz, “ha eliminat la possibilitat de les baixades i comença a considerar fins a dues pujades durant el 2026“. La resposta és la més evident: si el preu del petroli genera efectes de segona onada en el conjunt de l’economia i dispara els preus al ritme que, per exemple, Funcas preveu, caldrà refredar el consum, calmar l’economia i controlar els fluxos monetaris per tornar a lligar en curt l’IPC amb el jou del 2%.
Els conservadors ataquen
Els partidaris dels tipus alts, de fet, han vist la crisi petroliera i el previsible cicle inflacionista com una oportunitat per tornar al centre del discurs econòmic comunitari. L’economista del consell de govern, l’alemanya Isabel Schnabel, ha posat el focus en la inflació per obrir la porta a mesures de control. “Encara hi ha certes cicatrius dels episodis d’inflació elevada”, en una recent atenció a mitjans. Encara més explícit ha estat el president del Banc d’Eslovàquia, Peter Kazimir -una de les veus més conservadores dins la taula de governadors monetaris- que ha reconegut que “a curt termini, ens quedarem calmats”; però ha alertat en una entrevista amb Bloomberg que “una reacció als preus alts per part del BCE està molt més a prop del que la gent pensa”. Kazimir, partidari d’un crèdit restrictiu, no ha volgut dona una data concreta, però ha deixat la porta oberta a pujades de tipus en les reunions de l’abril o del juny. “Estarem preparats per actuar si cal fer-ho”, ha insistit el falcó. Les indicacions de l’eslovac han disparat les apostes dels inversors per un encariment dels diners abans de l’estiu, que ara es contempla en un 60%; mentre que s’atorga una probabilitat d’un 35% a una segona pujada en el segon semestre.
La veu més poderosa entre els falcons a Frankfurt, el president del Bundesbank alemany Joachim Nagel, també s’ha llançat a bregar per una pujada de tipus arran de la guerra a l’Iran. En declaracions a Reuters, el líder monetari germànic ha instat a “respondre de forma decisiva i ràpidament” si la crisi energètica es trasllada als preus generals. Nagel assumeix, en aquest sentit, que la inflació es dispararà per sobre del 2% més aviat que tard, i que “qualsevol preocupació per quedar per sota dels dos punts queda completament descartada”. Tant Schnabel com Nagel tenen molt present l’espiral inflacionista que va provocar l’anterior crisi energètica, provocada per la guerra a Ucraïna; i l’atribueixen a la passivitat del BCE a l’hora d’aplicar pujades de tipus d’interès. Tot i això, el president del Bundesbank ha estat més prudent que el seu homòleg eslovac quant a les dates dels moviments en política monetària: “en aquest moment encara és massa aviat per valorar els estralls a llarg termini que causarà aquesta situació tan volàtil”.
Neguit dels economistes
No tothom, val a dir, veu les pujades de tipus com una sortida clara per a una potencial crisi inflacionista provocada pel petroli iranià. Diversos experts recorden que l’espiral de preus del 2022 no va néixer d’un problema de demanda. És a dir, l’economia no estava massa calenta, no hi havia massa recursos disponibles per als consumidors que atacàven la disponibilitat de productes. Per contra, aquella situació, com la present, venia causada per un shock d’oferta: no arribava producte energètic al mercat i, per tant, els preus finasl es disparàven. El mateix Javier Díaz, de fet, alerta que “No hi ha sentit a apujar els tipus per combatre aquest shock”: dificultar l’accés dels consumidors a la compra no funciona per tallar una crisi que no provoca la demanda, sinó l’oferta. En aquest sentit, l’analista lamenta que un retrocés monetari podria “suposar repetir errors del passat, com les pujades del 2008 i el 2011 en resposta als preus del cru, que després es van haver de retallar davant la Crisi Financera”; o el mateix 2022. Similar és la lectura que fa l’investigador d’EsadeGeo, Juan Moscoso, que declara en conversa amb Món Economia que “la incertesa i les pujades de tipus no són una perspectiva bona”. En aquest sentit, crida a articular una resposta política, i no monetària: “cal actuar, probablement calgui tornar a mobilitzar fons europeus, perquè és l’única forma de continuar creixent”.
Més enllà dels tipus d’interès, el mercat espera amb impaciència quina és la lectura macroeconòmica que fa el consell de govern del BCE, un indicador clau per definir els moviments de la inversió en els pròxims mesos. Cal recordar que en la darrera revisió de l’economia global del 2025, oferta el passat mes de desembre, Frankfurt esperava que el barril Brent es mantingués al voltant dels 62,5 dòlars durant els primers mesos de l’any. Arran de la crisi, aquest preu s’ha disparat: a tancament del mercat el passat divendres, la referència del cru a la Unió Europea fregava els 104 dòlars. Tot queda en l’aire, doncs; i Europa espera el to i el contingut de la intervenció de Lagarde, una de les més esperades dels últims anys.
