El Brexit va trencar o almenys esquerdar les relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea (UE). Cinc anys després, els líders d’ambdues parts avancen amb cautela cap a una nova era de cooperació. Després de la cimera de dilluns, anunciada com un “reinici” de les relacions, la imatge que se’n desprèn és la de deixar enrere les tensions del passat i mirar cap a un futur compartit. “És una victòria per a tothom”, celebrava el primer ministre britànic, Keir Starmer. “En un moment en què el nostre continent s’enfronta a l’amenaça més gran en generacions, a Europa ens mantenim units. Una relació forta entre el Regne Unit i la UE és fonamental per aconseguir la seguretat, la prosperitat i per fixar el nostre destí”, afegia la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.
Aquest gir en el rumb diplomàtic de les dues parts pot semblar sobtat, però en realitat respon a la lògica del moment. Londres va trencar amb el bloc comunitari perquè volia anar a la seva, sobretot en l’àmbit econòmic, però els EUA de Donald Trump han recordat ara a tots dos socis que comparteixen una sèrie de problemes comuns. L’acostament no només evidencia la necessitat del Vell Continent d’unir forces davant la pèrdua de l’empara nord-americana, sinó que il·lustra el fracàs del Brexit com a projecte d’autosuficiència econòmica. El Regne Unit torna a mirar cap a Europa en cerca d’oxigen, davant l’estancament a què s’ha vist abocat d’ençà que va girar l’esquena als seus socis europeus. Ara, totes dues parts hauran de fer mans i mànigues per abandonar els rancors del passat i assolir una cooperació efectiva.
Un somni imperial que no ha trobat bon port
El món actual no és el que els defensors del Brexit s’havien imaginat quan, fa una dècada, van optar per abandonar el bloc europeu. Creien que el Regne Unit, alliberat de la burocràcia i les regulacions de Brussel·les, podria guanyar-se un estatus internacional rellevant i convertir-se en soci clau de Washington, amb qui teixiria una aliança de potències anglòfiles. Trump, en aquell moment estrenant presidència, va aplaudir el projecte d’escissió, oferint al govern britànic un suculent acord comercial si finalment es consumava el divorci europeu. Tanmateix, a mesura que passava el temps les expectatives d’esplendor que havien dipositat en l’experiència post-Brexit s’anaven esvaint, juntament amb els somnis de grandesa internacional. El Regne Unit, lluny de veure’s convertit en un actor àgil i capaç d’arribar a acords oportunistes sense fer grans concessions -tal com van predir els defensors del procés-, s’ha vist finalment reduït a un actor secundari en un escenari internacional dominat per una inestabilitat creixent. Eva Michaels, professora de Seguretat i Intel·ligència a la Universitat de Leiden, apunta en conversa amb El Món que “el Regne Unit i la UE han necessitat no només una —la guerra Rússia-Ucraïna— ni dues —Gaza—, sinó tres —Trump 2.0— situacions crítiques per repensar com haurien de ser les seves relacions”.
L’elecció de Starmer com a primer ministre l’estiu passat demostra que el clima social és notablement diferent d’aquella eufòria antieuropea de 2016. Segons el New York Times, les enquestes d’opinió evidencien que, nou anys després, la majoria dels britànics consideren un error haver abandonat la UE. El nou cap de l’executiu va deixar clar des d’un principi que restabliria la relació amb Brussel·les, tot i que sense rebutjar el seu estatus d’aliat incondicional dels EUA. El temps també ha acabat capgirant aquest discurs atlantista. Davant la incertesa inherent a l’administració Trump, Londres s’ha vist forçat a reduir els seus vincles amb Washington i enfortir relacions amb els 27, en un gir forçat però necessari per als seus interessos. Starmer justificava la capitulació afirmant que “els reptes de seguretat que afronta el continent requereixen treballar junts” i que “en aquest moment de gran incertesa i volatilitat, el Regne Unit no pot tancar-se cap a si mateix, sinó que ha d’enfortir les seves aliances”.
Pacte de defensa a la desesperada
Impulsada per l’amenaça russa i el sentiment de vulnerabilitat en matèria de seguretat, la UE ha desplegat tot un seguit de programes per reforçar el seu sector militar, entre els quals destaca la creació d’un fons d’acció amb 150.000 milions d’euros per al rearmament dels seus estats membres. Inicialment, aquesta suma estava restringida als països de la Unió, però després de la cimera d’aquest dilluns, s’estendrà també al Regne Unit. Les empreses de defensa britàniques, per tant, utilitzaran fons europeus per comprar equipament militar.
Aquesta mesura, la més important de les acordades en l’àmbit de defensa, ha estat també la més controvertida. Països com França han manifestat la seva voluntat de limitar la participació en el programa a un país que, al cap i a la fi, va optar per abandonar el bloc. Malgrat tot, d’aquesta cooperació derivaran importants intercanvis de recursos tecnològics i d’intel·ligència. “L’acord es basa més en la por que no pas en una visió a llarg termini sobre la seguretat comuna”, explica a El Món Sandra Martínez, investigadora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i experta en seguretat i governança global. Martínez considera que aquestes estratègies de rearmament “són una resposta reactiva i, alhora, poc reflexiva per part de Brussel·les”. En el cas de Londres, responen “a la manca de resultats esperats del Brexit”. La seva crítica apunta al fons del debat: “La pregunta ara és si es vol apostar per la pau i la cooperació des de la por i el rearmament, o des de la confiança mútua i el diàleg estructurat”.
Des de la perspectiva britànica, les reticències i els dubtes són fins i tot més evidents. “La pedra angular de la nostra defensa és l’OTAN”, reivindicava recentment un diputat conservador a la Cambra dels Comuns. “No coneixem cap raó per la qual aquesta sigui insuficient”, rematava. En la mateixa línia crítica, un dels líders del partit euroescèptic Reform UK qüestionava el sentit de l’acord: “No volem estar limitats per una estructura militar burocràtica de dalt a baix que no funciona bé. La nostra defensa ja està garantida pels EUA”. Per a Martínez, “pretendre que un increment d’institucionalització militar solucionarà les vulnerabilitats socials i enfortirà el benestar d’Europa és una visió simplista”. La investigadora de l’ICIP aposta per substituir aquesta tendència per models basats en la prevenció de conflictes i la justícia global, i mostra la seva preocupació davant la creixent reinterpretació de molts àmbits —energia, infraestructures, migració— a través del prisma de la seguretat armada: “Aquesta visió militaritza totes les esferes públiques i desplaça les respostes socials, estructurals i humanitàries que realment es necessiten”, reivindica.
Oxigen econòmic europeu
La cooperació econòmica és un altre dels factors que més interessa al Regne Unit. Sobretot pels importants beneficis que en podria obtenir, després que l’acord comercial del Brexit acabés afavorint de manera clara els interessos de la UE i limitant el creixement de l’economia britànica. Starmer aspira ara a eliminar un gran nombre de barreres comercials amb Brussel·les per superar aquest estancament, començant per les que afecten les exportacions d’aliments. A canvi, Londres haurà d’acceptar normes comunitàries, inclosa una relativa adaptació legislativa i l’acceptació de sentències del Tribunal de Justícia de la UE.
Aquesta concessió ha aixecat fortes crítiques a la Cambra dels Comuns. Per als més conservadors, representa una venda de sobirania als “buròcrates” de la UE i un acostament a “un model econòmic manifestament fallit”. “La UE pateix encara més que nosaltres”, reblava un candidat de Reform UK. “Amb aquest acord, el Regne Unit perd la llibertat d’establir les seves pròpies normes”, afegia un altre diputat. Tot i això, val a dir que el pacte no preveu la reincorporació del Regne Unit als grans pilars europeus —unió duanera, mercat únic i llibertat de circulació del bloc. “No suposarà una reversió del Brexit, però evidencia el seu dilema etern: l’equilibri entre accés al mercat i sobirania política“, apunta Michaels, i considera que aquest debat seguirà marcant l’agenda britànica, amb una societat cada cop més polaritzada i un panorama polític fragmentat.
Reconciliació o claudicació britànica?
“Estem girant full”, afirmava orgullosa Von der Leyen en concloure la cimera, celebrant un nou capítol en les relacions entre la UE i el Regne Unit. Brussel·les aposta per recuperar l’amistat amb un veí que, pel que sembla, ara sí que comparteix una visió del món similar. “Si bé l’acord és en realitat força modest, tant el govern britànic com els actors europeus han vist que cal invertir més en relacions en aquests temps difícils”, apunta Michaels, qui considera, no obstant això, que “el diable és als detalls”. Durant la darrera dècada, ha predominat un ambient d’hostilitat entre els diplomàtics europeus i els seus homòlegs britànics. Aquest acostament no implicarà necessàriament un gran canvi, però sí una constatació pragmàtica: “En un món cada cop més fragmentat i inestable, cap país pot actuar sol”, apunta Martínez. “El Brexit, més que un error, pot ser una oportunitat per reflexionar sobre els límits del nacionalisme excloent en un segle que reclama interdependència conscient i solidaritat internacional”, conclou l’experta de l’ICIP.
