La sortida des d’Audelange és entretinguda. L’alcalde Bernard Guerrin, un ramader i formatger retirat, ha volgut venir a acomiadar el comboi de l’operació Cigonya, la caravana catalana que ha anat a recollir 29 refugiats a Ucraïna per portar-los a Catalunya i que ha seguit El Món. La simpatíquíssima Aurelie, la pagesa que ha organitzat l’acollida, a la seva granja i casa rural, així com a la resta d’habitatges, també hi és. Ha lliurat una carta, escrita per la seva parella, -un home prim i actiu amb la cigarreta a l’orella i que enraona i escriu espanyol-, per ser llegida quan arribin al destí. Tot un misteri.
El matí és frescot, però tampoc cap cosa. L’esmorzar preparat al centre cívic és diví, de rosari. La mantega és casolana i el pa fa saltar les llàgrimes. Només del cafè més val no parlar-ne. Però sobretot destaca la munió de gent que ha vingut a acomiadar-se. Els amfitrions insisteixen que a Catalunya arribi un missatge, Aulerange vol ser un punt d’acollida per a tothom que doni un cop de mà per pal·liar la tragèdia ucraïnesa.
Finalment, després dels comiats, la caravana arrenca. És la darrera etapa i compta amb un vehicle més per descongestionar altres cotxes. El full de ruta preveu fer parada a Lió, per fer una queixalada i preparar psicològicament els refugiats. Donar-los els darrers detalls de l’arribada, sobre com s’allotjaran i els primers tràmits que hauran de fer. El seu rostre és la resposta: tant se val, venim d’una guerra.
Sis hores més i arribada
Les sis hores llargues de cotxe, i més en les absurdes autopistes franceses plenes de radars en zones de 110, serveixen per aprofundir en les històries personals de cada família de refugiats. Els tres dies de ruta han servit per trencar el gel de l’estranyesa i el desconcert. La caravana ha passat de ser un clau roent a ser una nansa fiable. Una de les nenes explica, amb la mirada perduda, com va veure bombardejar la seva escola a Kíiv. La Liudmila ha deixat Odessa per la insistència del seu fill, fa dos anys es va jubilar com a recepcionista, té 72 anys però conserva l’empenta. Ara s’estarà a l’altra banda d’Europa.
L’Svitlana, de 42 anys, ha deixat el marit, un encarregat en una empresa de logística, com a soldat. La Karina, amb 20 anys, estudiava comerç a Khàrkiv, i ara ha vist la seva carrera aturada. “He vist sang al carrer”, recorda. La Inha ha vingut amb els dos fills, és mestra en una escola bressol. El seu home s’ha quedat lluitant a pocs quilòmetres de Khàrkiv. L’Assimova, una bibliotecària serena, pateix perquè durant la travessa des de Kíiv fins a la frontera se li van trencar les ulleres i fa dues setmanes que no hi veu bé. Cadascú té una història. És el rostre dels efectes directes de la bomba neta que cau en un petit vídeo de Twitter.
Arribada a Cabanes, Catalunya
Amb el relat d’aquestes biografies el comboi arriba a la frontera administrativa entre la Catalunya Nord i el Principat. Tot un esforç de creativitat explicar als refugiats que hi ha dues Catalunyes (nord i sud) i que el 2017, contràriament al que han llegit, no hi va haver cap guerra. La sobirania a Catalunya no s’ha defensat com a Ucraïna. És evident. Fa un cel ben rúfol just abans de fer-se fosc. A la Jonquera hi ha cua sentit nord per uns piquets de vaga de transport. Pocs quilòmetres per arribar a Cabanes. La Cati telefona al punt de trobada, l’espai social, per avisar que en poc més d’un quart arribarà la caravana que fa dies que esperen en aquest poble de l’Alt Empordà.
Finalment, després de 5.000 quilòmetres, els vehicles aparquen. Tothom baixa. Hi ha una petita comitiva de rebuda, sense cap autoritat definida. A l’espai social han preparat roba, productes d’higiene i joguines. I un sopar, gentilesa de la carnisseria del poble: escudella extraordinària, un pollastre al forn melós i pomes dolces de Girona.
L’Ajuntament ha preparat una taula, amb personal i una funcionària de la Generalitat, la Sara, ha posat en marxa el protocol, per tot el paperam. De fet, ja tenien dades i les fotografies de cada unitat familiar. La caranava anava més enllà i més ràpid que l’administració. Tant és així que un dels membres va aixecar la veu en constatar que cap de les quatre administracions que hi ha l’Estat tenen encara res preparat oficialment. El temps, la poca societat civil organitzada que en resta i la solidaritat farà la resta. Com a mostra, el compromís de l’òptica del poble de fer unes ulleres noves a l’Assimova.
Foto de família. Ara l’operació Cigonya ha fet niu i, com a bon niu, és provisional: a Cabanes, Sant Pere Pescador, a Garrigàs i a Figueres. Cinc ucraïnesos dels voltants han vingut a Cabanes a donar un cop de mà als compatriotes i a fer de traductors. L’objectiu, l’esperança i el desig és tornar a Ucraïna. La conjura dels membres de la caravana és repetir el viatge el més aviat possible. Aquest cop, però, un viatge de tornada.
