Els 1.000.000 col·legis electorals habilitats per a aquesta jornada electoral a Israel han obert les seves portes aquest dimarts en el qual 6,7 milions de ciutadans estan cridats a votar per cinquena vegada en tres anys després d’una nova anomenada a les urnes anticipada.
L’exprimer ministre Benjamin Netanyahu es presenta una vegada més com el gran mobilitzador del vot, entre afins i contraris, per la qual cosa l’experiment de coalició que va servir fa 16 mesos per treure del poder a aquest veterà líder conservador ha de demostrar, amb l’expresentador Yair Lapid al capdavant, que hi ha vida política més enllà de Netanyahu.
Els ciutadans israelians han de designar als 120 integrants de la Knesset (Parlament) abans de les 22.00 hores de la nit a través d’un sistema electoral en el qual els partits han de fer-se amb el 3,25 per cent dels suports per a accedir a la cambra i formar part del nomenament del primer ministre.
Formació de govern
El president d’Israel, Isaac Herzog, ha d’encarregar la formació de govern a aquell candidat que compti amb més opcions d’arribar a un mínim consens, fet que no és garantia d’èxit, tenint en compte que en els comicis més recents no va ser fàcil quadrar l’aritmètica electoral amb els interessos polítics.
El diputat assenyalat disposa de menys d’un mes per a tractar de conformar una coalició, condició imprescindible per a governar en un país que, per la seva pròpia estructura social i política, s’ha vist abocat en les seves més set dècades d’història a tota mena de pactes.
Els diferents partits assumeixen la representació ideològica, religiosa i ètnica que conforma la ciutadania israeliana, si bé en els últims anys un factor determinant ha estat l’afinitat o l’enemistat cap a l’exprimer ministre Netanyahu, que vol recuperar el càrrec que ja va ostentar entre 2009 i 2021.
Malgrat els diversos fronts judicials oberts contra ell per presumpta corrupció, sobre els quals plana també l’ombra de la inhabilitació política, Netanyahu segueix al capdavant del Likud, d’ideologia conservadora. En la legislatura que ara acaba ja era la formació amb més diputats en la Knesset, i sembla que així continuarà sent.
Netanyahu necessitaria buscar suports
No obstant això, tenint en compte que les previsions li situen entorn dels 30 escons, necessitaria buscar altres punts per a superar el llindar dels 60 i aconseguir la majoria absoluta. Els ultraortodoxos de Shas i Judaisme Unit de la Torà figuren com a potencials suport, encara que el principal pilar seria la ultradreta i, en particular, Sionisme Religiós, una aliança antiàrab que s’ha disparat fins al tercer lloc en intenció de vot.
En el costat contrari se situen l’actual primer ministre, Yair Lapid, i el seu partit, Yesh Atid, que malgrat millorar les seves dades –ronda els 27 escons en els sondejos–, parteix amb desavantatge perquè el seu ascens serà teòricament a costa de restar-li representació als seus potencials socis.
El Partit Laborista Israelià i Meretz, que es quedarien amb quatre o cinc escons, han criticat públicament la campanya de Lapid d”egoista”. Si l’actual primer ministre repetís socis, el millor posicionat seria Benny Gantz, responsable de la cartera de Defensa i que figura en quarta posició en els sondejos.
A la cita no concorre l’ex primer ministre Naftali Bennet, amb qui Lapid va arribar a un acord en major de 2021 per a repartir-se el poder que incloïa l’alternança en la prefectura de Govern. L’experiment, que se sustentava simplement amb la discordança cap a Netanyahu, va fracassar al juny d’enguany, donant peu a les cinquenes eleccions en menys de quatre anys.
La participació serà clau
El sistema electoral d’Israel, proporcional, fa que la participació sigui clau, especialment en un context tan polaritzat en el qual dos grans blocs es disputaran el poder per un grapat d’escons i l’entrada en la Knesset de formacions minoritàries pot ser clau. En els anteriors comicis, va participar més del 67 per cent de l’electorat.
Amb una ciutadania àrab l’alça –ja ronda el 21 per cent de la població total d’Israel–, la seva capacitat de mobilització es preveu crucial, en la mesura en què no han estat tradicionalment tan implicats en política com un altre dels grans nínxols electorals, el dels ultraortodoxos –aquests ronden el 13 per cent de la població–.
El Likud necessita no sols convèncer al seu propi electorat que continua sent l’alternativa malgrat els últims fracassos de Netanyahu per a formar govern, sinó obtenir suficient marge sobre els partits de dretes que estan cridats a estendre-li la mà en el futur, per a evitar un possible foc amic.
Lapid, per part seva, ha tractat de distanciar-se de la seva imatge de dirigent de classe alta i també dels qui li han acusat de no tenir una línia prou dura en temes que tradicionalment venien mobilitzant a la població, com el risc derivat de focus de tensió com la Franja de Gaza.
El primer ministre sortint ha dut a terme diverses campanyes militars i policials en aquests últims mesos en els territoris palestins, no exemptes de crítiques pel suposat ús excessiu de la força i, al mateix temps, ha proclamat el seu defensa d’una solució de dos Estats per a signar la pau amb els palestins.
El factor econòmic sembla fora de joc –creixement sòlid, inflació continguda i superàvit pressupostari–, en part a causa d’un bon sector tecnològic que ha permès deixar enrere les sobres de la pandèmia de COVID-19, i en altres temes de l’actualitat internacional no sembla haver-hi grans discrepàncies: l’Iran es percep com una amenaça existencial des de tots els fronts i una implicació directa en el conflicte ucraïnès no sembla que estigui sobre la taula.
1 
1 