Una bona dosi de felicitat és una autopista alemanya. Un festival d’asfalt i roda. El comboi de l’Operació Cingonya, abans de posar-se en marxa, ha hagut de treure un bon gruix de gel del parabrisa. L’objectiu és fer 1.250 quilòmetres, amb tot just quatre aturades i arribar abans de les set del vespre a Audelange, a la France-Comté. Sí, on fan formatge.
L’avís als membres de la caravana és que la penúltima travessa serà llarga. Molt llarga. Tan fa, hi ha ganes d’arribar al destí i poder establir-se de manera molt menys provisional que des de la seva fugida. Els dos grangers que van atendre la caravana dimecres de matinada han decidit fer un punt de trobada i acollida. No hi ha discussió possible. Són dos joves hereus de la França Rural, en un poblet de 250 habitants, que gestionen la granja, unes palleres reconvertides en casa rural i que sempre porten una cigarreta a l’orella.
Tothom a dormir a Audelange repartits en diverses cases. L’alcalde, monsieur Lemer, un home gran, amb barba blanca i amb rostre de carter jubilat, que ha mobilitzat cel i terra amb la Loubon, una mena de Juliette Binoche rossa i amb un divertidíssim sentit de l’humor. Tot i això, la caravana no les té totes. No saben què s’hi trobaran. Però ja s’anirà perfilant al llarg del dia. De moment, tercera parada per fer un mos a l’autopista. Una mena de pic-nic eclèctic on triomfa el fuet i la llonganissa.
Un home gran baixa del cotxe. Porta les espatlles arronsades, camina tort i el cabell, fi i escàs, és tenyit. No pot negar que és un alemany jubilat. Seu en un dels bancs on la gent seu a fumar o aprofita les escletxes de sol. Observa la postal de la caravana. Pregunta si entenem l’alemany. Veient les cares, no cal que el responguin. Però la mini Merkel del grup sí que el parla. L’home escolta les explicacions de qui són i què fan. Es posa bé les ulleres, es treu la cartera i dona deu euros. “No porto res més en metàl·lic”, es justifica. Perplexitat a l’autopista. L’home no vol cedir i exigeix, amb tossuderia alemanya, que s’acceptin els diners.
El camí continua. Des d’Audelange telèfon en a en Juan, que fa d’enllaç amb la rebuda. Informen que tot està llest. Ningú sap exactament què significa el concepte “tot” en aquestes circumstàncies. Però, en poc temps els dubtes s’esvairan. És fosc i tot just quarts de set del vespre. Audelange és un poble menut, amb cases robustes, i dues banderes. Enmig hi ha una mena de centre cívic a tocar d’una cabana de fusta plena de llibres per intercanviar.
L’alcalde i els dos pagesos són fora. Esperaven per rebre la caravana. L’entrada al centre cívic commociona. Hi és tothom. Ple de menjar i begudes. I un detall, a les taules tovallons grocs i blaus cel formant la bandera d’Ucraïna. La mainada del poble també rep els seus col·legues d’edat. Hi ha joguines. El sopar és distès, arriba una periodista local a fer fotos. Hi ha patates amb remolatxa, un plat que atipa, pasta amb trompetes de la mort, porc estofat i amanida d’arròs. Pastissos de xocolata i una mena de bunyols que semblen un tros de cel. Tothom endrapa sense compassió. Tot és bo i deixen a part el cafè. Una festa de benvinguda controlada. L’alcalde i els grangers insisteixen que expliquem a Catalunya que comptin amb ells per fer de punt de trànsit.
Tothom dorm en diferents cases. A les set del matí tothom dempeus. El poble també farà esmorzar. El gat i la rata se’n van a una casa sense gats. Possiblement l’única de tota la França rural que no en té cap. Només quedaran 600 quilòmetres, i un viatge ple de telefonades per tal d’enllestir els preparatius de l’acollida a Cabanes, Figueres, Empuriabrava i Sant Pere Pescador. Tothom ho ha de tenir tot apunt per a les sis de la tarda.
Mentrestant arriba una bona notícia, en Sergei, del que no se’n sabia res des de feia dos dies, escriu. Ha arribat a un poble a tocar de Lviv i ha descarregat material tàctic. Molts cascs, armilles antibales, sacs de dormir, aïllants i ves a saber què més. El viatge emprèn la darrera etapa, possiblement l’emocionalment més intensa. Tots es coneixen i comencen a explicar com és que han decidit anar cap a Catalunya, 29 refugiats, una maleta, un gat, un gos i una mena de ratolí vivaç i entremaliat.
