En ple moment d’agitació i incertesa per a la diplomàcia europea, els líders del Vell Continent presencien amb impotència el desmantellament de vuitanta anys d’aliança transatlàntica per part del president dels Estats Units (EUA), Donald Trump. En resposta, el president francès Emmanuel Macron va proposar la setmana passada als seus socis comunitaris una solució a la crisi de seguretat que afronta el continent: ampliar l’abast del paraigua nuclear francès per convertir Europa en una potència nuclear. D’aquesta manera, Macron convida els líders europeus a replantejar-se l’arquitectura de defensa del continent, insinuant que l’arsenal nuclear de França podria jugar un paper clau en la conquesta d’una major autonomia defensiva davant l’abandonament dels EUA i la creixent amenaça de Rússia.
Si bé la idea d’una Europa amb capacitat nuclear ha trobat tradicionalment molts detractors, els girs de guió de les últimes setmanes han evidenciat la vulnerabilitat del continent i han obligat la Unió Europea (UE) a replantejar-se alguns dels seus principis fonamentals. Davant la imprevisibilitat i el caos de l’administració Trump, responsable de les sonades decisions que estan revertint l’ordre internacional i reconfigurant aliances, Europa sembla haver assumit, finalment, que els Estats Units no mouran un dit per parar els peus a Rússia. En conseqüència, alternatives com la de Macron, que fa uns mesos haurien estat catalogades de disbarat, es fan ara no sols realistes, sinó que molts actors les consideren inevitables. Friedrich Merz, futur canceller d’Alemanya, va declarar la setmana passada que estava disposat a posar-se sota la dissuasió nuclear francesa, fent una crida a la independència europea davant la pèrdua de valor d’una Organització de l’Atlàntic Nord (OTAN) dinamitada des de dins pel magnat nord-americà.
La dissuasió nuclear, un joc perillós en temps d’incertesa i tensions globals
L’aposta per la dissuasió nuclear evoluciona en paral·lel al conflicte armat. És una estratègia basada en la idea que la força devastadora de les armes nuclears protegeix les nacions que en disposen davant possibles accions hostils d’altres països. Un estat pot sentir-se temptat d’emprendre accions ofensives contra un altre quan només s’enfronta a l’amenaça d’una resposta convencional, com ha fet Rússia amb Ucraïna. Tanmateix, en cas d’una resposta nuclear, el “principi de destrucció mútua assegurada” actua com a element dissuasiu. “La lògica de l’armament nuclear consisteix a tenir segrestada la població del teu enemic, fent-li saber que pots destruir el seu país en qualsevol moment”, explica a El Món Amadeu Blasco, expert en dissuasió nuclear.
Aquesta lògica macabra ha sustentat la seguretat internacional des del final de la Segona Guerra Mundial, evitant conflictes directes entre les principals potències nuclears des d’aleshores. “Durant la Guerra Freda, els EUA van imposar les seves regles del joc i Europa les va acceptar per poder formar part del bàndol occidental i aixoplugar-se sota el paraigua nuclear nord-americà. En part, aquesta és una de les raons per les quals moltes nacions no van impulsar els seus propis programes de desenvolupament nuclear“, explica Blasco. Ara que les aliances han canviat, molts d’aquests països s’han vist desposseïts d’aquesta assegurança de vida que suposava l’empara atòmica nord-americana.
Segons l’organització humanitària Norwegian People’s Aid, l’augment progressiu en el nombre de caps nuclears actius i les amenaces obertes d’utilitzar-los —a causa de tensions geopolítiques i conflictes oberts que involucren països amb arsenal nuclear— han situat el risc de confrontació atòmica en nivells equiparables als de la Guerra Freda. Per fer-se una idea, l’arsenal nuclear actual s’estima en uns 12.000 caps. Això equival, en termes de potència, a 135.000 bombes com la que va arrasar Hiroshima el 1945. A menys que hi hagi un gran avenç en el control i el desarmament nuclear, res no fa pensar que aquesta tendència es pugui revertir en el futur.
França, l’alternativa defensiva als Estats Units?
Segons un informe de l’Arms Control Association, França ocupa actualment la quarta posició mundial en poder nuclear, amb un arsenal de 290 caps nuclears. En primer lloc, es troba Rússia, amb 5.580 caps, seguida dels Estats Units, amb 5.225. Lluny de la disputa entre les dues grans potències de la Guerra Freda, la Xina ocupa la tercera posició, amb 600 caps. El Regne Unit, l’altre país europeu amb arsenal nuclear, és cinquè amb 225.
Diversos experts han interpretat les declaracions de Macron sobre la creació d’un paraigua nuclear francès per a Europa com un intent d’emular la dissuasió nord-americana assignada tradicionalment a l’OTAN. Tanmateix, és important tenir en compte que París continua fonamentant la seva doctrina nuclear en el concepte de “suficiència estricta”: el seu arsenal té un caràcter fonamentalment defensiu en el sentit que se sap que li permetria infligir danys equivalents al “valor de França”. Aquesta estratègia, dissenyada per Charles de Gaulle per trencar amb la dependència nord-americana després de la Segona Guerra Mundial, garanteix que qualsevol atac contra els interessos vitals francesos comportarà un cost superior als beneficis que es podrien obtenir. Per tant, sobre el paper, França no tindria la capacitat necessària per assumir la defensa del continent europeu, ja que el seu arsenal està enfocat a garantir únicament la seva pròpia seguretat.
Tanmateix, Blasco defensa la viabilitat del paraigua nuclear francès en tant que no es pot menysprear cap país amb estatus nuclear, per pocs caps de què disposi. “Tan sols 10 míssils són suficients per arraconar una potència com Rússia o els EUA. No es tracta de destruir el país per complet, sinó d’atacar les infraestructures clau, des dels accessos a les ciutats principals fins als centres de poder polític i econòmic”, explica l’expert. “En aquest sentit, un atac nuclear sobre Sillicon Valley o sobre el Capitoli podria desestabilitzar per complet els EUA i provocar una anarquia generalitzada al país”, afegeix. Seguint aquesta lògica, els 290 caps nuclears de França serien més que suficients per respondre a les necessitats de seguretat del continent europeu, tot i la substancial diferència respecte als arsenals rus i nord-americà.
Per altra banda, la tradicional ambivalència de París a l’hora de compartir el seu arsenal nuclear planteja dubtes sobre el compromís real de Macron amb aquesta nova estratègia. El 2020, el president francès va subratllar que “els interessos vitals de França tenen una dimensió europea” i va instar els seus socis a preparar-se per incloure l’element nuclear en l’esquema de defensa europeu. Tanmateix, dos anys després va canviar d’opinió afirmant, en el context de la invasió russa, que aquests “interessos vitals” no es veurien amenaçats en cas d’un atac nuclear contra Ucraïna. Aquesta falta de consistència estratègica s’entén millor tenint en compte que la doctrina de França no defineix un enemic concret. “Els EUA identifiquen la Xina, Rússia, Iran o Corea del Nord com a possibles agressors amb capacitat per posar en risc la seva existència. França, en canvi, no ho fa. En cert sentit, és una manera de dir implícitament que fins i tot Washington pot ser un potencial enemic”, subratlla Blasco.
Amb l’OTAN en “mort cerebral” i la UE lluitant contra la seva pròpia irrellevància en les negociacions de pau a Ucraïna, Macron vol treure profit del naufragi europeu per erigir-se en garant de la defensa del continent davant les creixents amenaces externes. De moment, ja ha anunciat la seva intenció de desplegar avions de combat armats amb bombes nuclears a Alemanya. Fins a quin punt el seu compromís es mantindrà ferm aquesta vegada és, de moment, una incògnita.
L’autonomia defensiva d’Europa, incompatible amb les ambicions nord-americanes
Arrecerada en el suport dels EUA, Europa ha estat incapaç d’invertir en la seva pròpia seguretat durant dècades. El nou pla de defensa anunciat per Von der Leyen la setmana passada com a resposta al cessament de l’ajuda militar nord-americana a Ucraïna intentarà revertir aquesta situació, obligant els 27 a augmentar de manera considerable una despesa militar que encara es troba per sota del 2% del PIB a la majoria d’estats.
Els avenços d’Europa en la construcció de la seva pròpia defensa són rebuts amb preocupació als EUA, especialment pel que fa al paraigua nuclear. Així ho interpreta la Federació de Científics Nord-americans (FAS), influent think tank que, tot i no representar la visió oficial de la Casa Blanca, manté postures alineades amb l’establishment científic i polític del país. En un article publicat recentment, l’organització, fundada per científics del Projecte Manhattan -responsable del desenvolupament de les primeres armes nuclears-, afirma que “qualsevol estat que adquireixi les seves pròpies armes nuclears redueix la capacitat dels Estats Units d’influir, controlar o dictar els resultats de seguretat en aquell estat i la seva regió”. La FAS justifica així el paper de Washington com a gendarme del món en un posicionament que il·lustra la desconfiança amb què la potència nord-americana observa el desenvolupament d’una nova arquitectura de defensa europea.
A ulls de Blasco, el paraigua nuclear francès ofereix en aquests moments més seguretat que qualsevol garantia que provingui de Washington. “Encara que Trump canviï d’estratègia i restableixi les aliances amb Europa, res garanteix que, davant un atac contra el continent, els EUA sortiran en la seva defensa”. De fet, la FAS fa una crida a la no proliferació de l’armament nuclear fora de territori nord-americà “en la mesura que la seguretat dels Estats Units es veu reforçada per la seva capacitat d’influir en la manera d’actuar dels estats de tot el món“. La lògica és clara: una major autonomia d’Europa suposa una menor capacitat de control dels EUA sobre aquesta.
Cap a una nova arquitectura de defensa europea
La història de la dissuasió nuclear està marcada per un sense fi de malentesos i accidents potencials entre els Estats Units i la Unió Soviètica, que en més d’una ocasió van deixar el món molt a prop d’un holocaust nuclear. Ara, mentre Trump desmantella a cop de decret els acords de seguretat posteriors a la Guerra Freda, s’està obrint pas una nova consciència. “Algunes de les nostres premisses fonamentals són soscavades fins als fonaments”, escrivia la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, als líders de la UE abans de la cimera de la setmana passada. El sentiment d’abandonament per part dels països de l’OTAN està impulsant la recerca de seguretat i estabilitat en un entorn cada cop més volàtil.
Davant la falta d’unitat estratègica, Europa pot trobar en l’arsenal nuclear francès un pilar que fonamenti la construcció d’una nova arquitectura de defensa comunitària. Aquesta sinergia requerirà confiança entre els estats membres i una avaluació comuna de l’amenaça, a més d’humilitat per part de França a l’hora de compartir el poderós element nuclear. Jean-Noël Barrot, ministre d’Afers Exteriors francès, explicava la setmana passada que “mai ha existit un risc tan elevat d’una guerra a Europa, el front està cada cop més a prop”. En mans dels líders europeus està adaptar-se i perdurar en l’incert escenari de seguretat que es perfila sobre el Vell Continent.
