En un nou intent de tallar les fonts de finançament de la guerra de Rússia contra Ucraïna, la Unió Europea (UE) va aprovar la setmana passada el seu 17è paquet de sancions contra Moscou. Una part important d’aquestes mesures se centra en un grup de vaixells petroliers que formen part de l’anomenada flota fantasma russa: una xarxa d’embarcacions opaques amb què el Kremlin burla les sancions europees i manté el finançament de la seva maquinària bèl·lica.
Amb aquest darrer anunci, Brussel·les reafirmava el seu compromís d’aïllar econòmicament Rússia. Però, en alta mar, per on naveguen vaixells carregats de combustibles fòssils procedents del règim de Vladímir Putin, la realitat contradiu el discurs oficial. Actualment, la UE és el principal soci energètic de Moscou, sobretot pel que fa al comerç de gas. Diversos informes evidencien que, mentre s’aproven mesures punitives contra l’economia russa, aquesta prospera gràcies als llaços comercials amb països com França, Bèlgica o, en especial, Espanya.
Vaixells invisibles que alimenten la guerra
El terme flota fantasma fa referència a un grapat de vaixells envellits i en mal estat que Rússia utilitza per transportar càrrega sancionada arreu del món. Aquestes embarcacions naveguen sota banderes de conveniència —com ara la de Panamà o la de Libèria— i estan registrades en paradisos fiscals com les Seychelles o els Emirats Àrabs Units, fet que permet ocultar els seus moviments. Comercialitzen el producte sancionat amb països aliats del Kremlin —l’Iran i Corea del Nord en el cas del gas, l’Índia per al petroli—, i posteriorment el remeten als estats europeus. D’aquesta manera, el producte acaba desembarcant als ports del Vell Continent sense que hi hagi constància de qui n’és el beneficiari real. I la Federació Russa esquiva les sancions europees sobre les exportacions energètiques mentre continua finançant una guerra que ja fa més de tres anys que dura.
El nombre d’embarcacions implicades en aquestes operacions és indeterminat. Segons el reputat think-tank Brookings Institution, la flota comptaria amb 343 vaixells, mentre que altres estimacions, com la del Congrés dels Estats Units, situen la xifra en més de 1.000. La majoria transiten pel mar Bàltic, on s’han registrat sabotatges a cables submarins que, a ulls dels serveis de seguretat europeus, formen part de la guerra híbrida del Kremlin destinada a desestabilitzar Europa. Moscou, tanmateix, nega qualsevol acusació. “Al mar hi regna l’anarquia”, advertia recentment Radosław Sikorski, ministre polonès d’Exteriors. Oleh Savytskyi, assessor estratègic a l’ONG Razom We Stand i expert en política energètica, hi està totalment d’acord: “L’absència d’un control marítim efectiu ha generat un entorn permissiu per a actors malintencionats”, explica en conversa amb El Món. “Els ports europeus continuen rebent petroliers de la flota fantasma, que naveguen lliurement i sense assegurança marítima per les aigües territorials dels estats membres de la UE”, afegeix. A ulls de Savytskyi, Brussel·les s’arrisca a nous atacs i a una inseguretat creixent si aquesta flota no és desmantellada amb urgència. “No només és una eina per eludir sancions, també suposa una amenaça directa a la sobirania i seguretat europees”, alerta.
Espanya, soci clau de Rússia en el comerç energètic
L’exportació de gas natural liquat (GNL) rus és una de les principals vies de finançament de la guerra de Putin a Ucraïna. Tot i les crides de la Comissió Europea a reduir la dependència d’aquest combustible, Espanya no només n’ha fet cas omís, sinó que n’ha augmentat les importacions. Segons la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petrolífers —organisme que depèn del Ministeri per a la Transició Ecològica—, el 2024 Espanya va importar més del doble de GNL rus que en el període anterior a la invasió. Això ha situat Rússia com a segon proveïdor de gas del país, només per darrere d’Algèria. Aquest gas arriba, en gran part, transportat per la flota fantasma i provoca una petjada ambiental especialment perjudicial.
Val a dir que, després que la Moncloa hagi apostat per una transició energètica que va en detriment de l’energia nuclear, el gas s’ha erigit en un element clau per a Espanya. En aquest sentit, el Centre de Recerca sobre Energia i Aire Net (CREA) indica que Espanya ha transferit més de 9.000 milions d’euros a Rússia en els darrers tres anys en concepte de pagament pel GNL. Nezir Sinani, director executiu de B4Ukraine —una coalició que pressiona governs i empreses perquè limitin els seus vincles comercials amb el Kremlin— ho resumeix així: “El flux sense restriccions de GNL rus cap a la UE a través dels ports espanyols és una de les escletxes més evidents en les sancions actuals. Si Occident vol deixar realment de finançar la guerra de Rússia, una prohibició total no només és necessària, és el mínim indispensable”.
En relació amb les paraules de Sinani, cal recordar que les importacions de gas rus —que constitueixen el gruix dels fluxos comercials entre Brussel·les i Moscou— no estan sancionades per la UE. Sí que ho estan, en canvi, les importacions de petroli. Madrid, però, també ha importat dièsel rus per un valor de 2.000 milions d’euros, un fet que ha estat denunciat per la Comissió. Des de Rússia, no es planteja rescindir cap dels contractes amb els socis comercials ibèrics i, mentrestant, el govern espanyol se’n desentén: Pedro Sánchez assegura que “són les empreses les que compren el gas”. Per a Savytskyi, aquesta posició és políticament indefensable. “En temps de guerra, les compres d’energia no són neutres: són un salvavides financer per a l’estat agressor i terrorista”, etziba. “Els ingressos es destinen a enfortir el complex militar-industrial rus, cosa incompatible amb un compromís seriós amb la sobirania ucraïnesa, la seguretat europea o els valors democràtics”, afegeix l’assessor de Razom We Stand.
Fissures en la unitat europea
El cas espanyol és un exemple, però no una excepció. Sovint són els mateixos interessos dels estats europeus els que impedeixen avançar cap a una solució conjunta. Només el 2023, els 27 van gastar prop de 7.000 milions d’euros en GNL rus, segons l’Institut d’Economia Energètica i Anàlisi Financera (IEEFA). Informes més recents revelen que, tot i una lleugera reducció, la UE encara compra la meitat de tot el gas que exporta Rússia. Aquestes dades resulten més reveladores si es té en compte que la majoria dels membres de la UE inverteixen més en combustibles fòssils russos que en ajuda militar a Ucraïna. “Alimentar l’agressor amb milers de milions, mentre per l’altra banda es gasten milers de milions més per defensar-se d’aquest mateix agressor és un acte delirant i potencialment letal per a la democràcia i l’estat de dret”, rebla Savytskyi. “A més, la UE no només finança la guerra, sinó que torpedina els seus objectius de transició neta”, afegeix.
Les escletxes en la unitat de la UE han permès al Kremlin treure’n un gran profit. Segons Brookings, un terç dels vaixells de la flota fantasma de Putin van ser construïts a Europa o als Estats Units, amb Grècia —membre de la Unió— com a principal proveïdor. “El sector navilier grec i altres facilitadors europeus de la flota s’enriqueixen amb aquest comerç tacat de sang”, lamenta Savytskyi. Per a ell, si bé alguns estats són més còmplices que d’altres, la incapacitat per aplicar mesures rigoroses és generalitzada. Pròximament, Brussel·les anunciarà el seu 18è paquet de sancions. I mentre uns escenifiquen un compromís amb Ucraïna, altres —com ara Espanya— seguiran contribuint, des de l’opacitat, a mantenir viva l’economia de guerra del Kremlin.
