“Jugar a un camp que no és el teu no és la manera correcta de guanyar“. La que fora alta representant per als afers exteriors de la Unió Europea i rectora del college of Europe, la socialdemòcrata italiana Federica Mogherini, creu que els 27 han de celebrar a casa el partit per la governança global. Enfront d’una tendència a la polarització, amb dues forces –els Estats Units i la Xina– extremadament preparades per viure en un conflicte perpetu, Mogherini alerta que Brussel·les no està preparada per baixar a aquest camp de batalla. El rol, doncs, del cuc militar europeu en el govern del món que surt del present cicle electoral -que inclou el 9-J d’Estrasburg, però també unes eleccions nord-americanes històricament rellevants– no està gaire clar. No ho està, apunta la representant, si el joc al qual es juga és el que volen Beijing i Washington. La Comissió, i el mandat europeu conjunt, doncs, ha de trencar el tauler. “La Unió Europea és el millor lloc des d’on revifar l’arquitectura multilateral del món global“, ofereix.
En una de les primeres intervencions dins la 39a reunió del cercle d’Economia, Mogherini ha plantejat una alternativa total al sistema bipolar que planteja el xoc entre la Casa Blanca i Zhongnanhai: el repte per a Brussel·les és trobar aliances fora de les seves fronteres perquè la governança global surti de les tensions entre superpotències. La Unió, raona, “és l’únic actor global amb la credibilitat i la filosofia” per liderar una diversificació de la responsabilitat internacional. “La principal tendència que veiem -continua- és que els problemes es fan complexos, i el poder es fa més fragmentari”. La manca d’aliances més enllà dels poders interns -estatals, majoritàriament-, facilita el camí per a “actors no institucionals” per prendre decisions que afecten el conjunt dels ciutadans. Sense una xarxa d’estats capaç d’articular els lideratges geopolítics que venen, “companyies privades, grups militars, poden ser més poderosos que molts països concrets”. Un a organització del sistema-món feta de “pedaços”, avisa, “crea multipolaritat sense multilateralisme”: poders múltiples, amb interessos contraposats, però sense capacitat ni necessitat per arribar a pactes transfronterers. El paper d’Europa, a ulls de l’ex-alta representant, ha de ser el de revertir aquesta tendència.
En aquest sentit, la Unió ha de guanyar certa independència respecte d’uns aliats tradicionals -els EUA, principalment- cada cop més llunyans. Les converses de Brussel·les amb els nous poders, amb la Xina al capdavant, “no s’han d’entendre com un triangle”: la CE es veu obligada a deixar enrere les preferències de Washington quan manté converses amb el gegant asiàtic. En aquest sentit, Beijing esdevé, a ulls de Mogherini, un aliat clau per a aquesta aproximació multilateral, de governança mundial en xarxa. “No es pot reformar la presa de decisions global sense la Xina”, referma. En les relacions amb el govern de Xi, però, els 27 recorren un camí perillós: la urgència d’establir relacions multipolars amb la Xina és evident; però també les diferències filosòfiques, polítiques i ciutadanes. Sostenir la personalitat pròpia, doncs, és imprescindible: “cooperar sense ser tous en allò que ens separa; confrontar allà on calgui sense perdre la cooperació”, formula la italiana.
L’apropament individual a Beijing arriba en un moment, a més, on els tradicionals ponts amb Washington estan més que en qüestió. La primera administració Trump, l’any 2016, ja va infligir els primers danys a les infraestructures transatlàntiques. Un retorn del republicà al Despatx Oval, prediu sense optimisme Mogherini, seria “Molt diferent” al de fa 8 anys. A partir del 2017, després de la transició entre Barack Obama i el seu successor, “encara era possible treballar amb la diplomàcia estatunidenca”. Les resistències dels contrapesos institucionals al blitz que va suposar la victòria de la dreta permetien arribar a acords; i, quan no, un reconeixement mutu. Un govern ultra a Washington a partir del 2025, alerta, obre les portes a pràcticament qualsevol resultat. “No em sorprendria que la primera trucada que fes fos a Putin; ni que tornés a qüestionar l’existència de l’OTAN”, raona. El món del segon Trump, doncs, és un on la UE “estaria sola” per cercar-hi el seu lloc. La nova presidència republicana, doncs, forçaria a completar a un ritme elevat el procés cap a l’autonomia estratègica.
Més Europa, més membres
El retorn dels 27 com un pol geoestratègic amb prou força per esdevenir autònom obliga, segons diverses veus expertes, a ser, de fet, més que 27. A parer de Jannis Emmanouilidis, Director d’Estudis i Director Executiu Adjunt del think tank European Policy Centre, el creixement de la Unió és un “imperatiu geopolític”: Europa no pot ser un actor rellevant al sistema-món sense ser més gran. Hi coincideix Mogherini, si bé apunta que el ritme d’entrada de nous membres ha de ser controlat. En el pròxim cicle, doncs, podrien incorporar-s’hi “un, dos o tres països, no un grup de 10” com s’havia vist en altres moments de l’expansió de la UE. Una ampliació de les fronteres és, a més, una oportunitat per fonamentar la diversitat interna de les institucions comunitàries, “un actiu clau” per sostenir-se al planeta, segons la italiana. L’obligació al pacte, i l’estabilitat que atorga quan s’aconsegueix, és un luxe al qual no tenen accés les potències amb lideratges individuals molt acusats. Un continent divers, amb fortes resistències internes -contra el que es pot pensar d’entrada- suposa un avantatge, a parer seu, en qualsevol negociació amb Beijing o Washington.
La incorporació de nous actors a la UE, però, es troba també amb clars esculls interns. El Director per a Europa d’Eurasia Group, Jan Techau, identifica importants “resistències populistes” a molts dels principals països de la Unió. A l’Estat, l’alça de Vox és un exemple clar; però també Marine Le Pen és una alternativa a França, i una Alternativa per Alemanya fora de control s’estableix a la República Federal. Fins i tot ocupen governs, com el dels Països Baixos, després de l’èxit electoral del Partit per la Lliberat de Geert Wilders. “La situació domèstica dificulta molt” una bona integració, postil·la Techau. Les tanques que posa la ultradreta, però, no s’han de saltar amb concessions: a parer de Mogherini, l’enlargement no ha d’anar acompanyat d’una baixada de l’exigència pel que fa a la qualitat democràtica dels nous estats membre. Si bé les formacions explícitament reaccionàries són el nucli del problema, la italiana identifica un virus potencialment més greu: la “banalització” de les violacions de drets humans que incorporen els programes d’aquests partits. La vigilància de Brussel·les envers qualsevol actor que s’incorpori sota el seu mandat, doncs, no ha de filtrar només les tendències explícitament ultres, sinó també la seva capacitat per infiltrar-se al sentit comú general, especialment a la dreta tradicional.
Petites esperances contra la guerra
La transformació del panorama geopolític arriba acompanyada -del bracet, amb seguretat- d’una escalada de les hostilitats als punts calents que suposen Ucraïna i la Franja de Gaza. Pel que fa al rol de Rússia en el futur immediat d’Europa, Mogherini descarta que sigui un poder prou capaç per definir els moviments d’altres estats un cop s’acabi la invasió. Ara bé, si troba un aliat als Estats Units, el seu potencial es multiplica. És per això, considera l’ex-alta representant, que Moscou està “esperant” als resultats de les eleccions nord-americanes del novembre per fer moviments. “Putin està molt interessat en la victòria de Trump, fins i tot prou per poder interferir-hi”, avisa. En el després, l’abraçada de Kiev en el si de la Unió sembla inevitable; si bé, com apunta Techau, el seu encaix concret forçaria a una important reforma institucional dels mecanismes europeus.
Per altra banda, Mogherini identifica una munió de factors per explicar l’especial cruesa de la invasió de Gaza per part de les Forces de Defensa d’Israel. La diferència de l’actual conflicte a l’Orient Mitjà respecte dels darrers anys, argumenta la italiana, és l’impuls de poders regionals del món àrab per “hegemonitzar la resistència palestina”, especialment de portes enfora. Malgrat les elevadíssimes tensions que es mantenen a la Franja i a Cisjordània, i la creixent catàstrofe humanitària que pateixen els seus habitants, la representant és capaç de veure un petit raig d’esperança: la comoditat de l’impàs anterior anul·lava sovint la voluntat política d’aquells que havien de pressionar per assolir la solució dels dos estats. “Ara, però, ningú està còmode”, sosté. Si bé Brussel·les manté un “paper essencial” en la pacificació de la regió, com en altres qüestions, “caldrà esperar qui ocupa la Casa Blanca”.
