El polèmic pacte migratori entre la Unió Europea i Turquia deixarà de ser un cas aïllat. Brussel·les està accelerant nous acords de la mateixa naturalesa amb països del nord de l’Àfrica davant la preocupació per l’arribada d’estrangers en un context d’auge de l’extrema dreta i amb l’objectiu d’augmentar les ajudes a l’externalització de fronteres.
Segons la informació facilitada per la Comissió Europea i recollida per l’ACN, els 27 han tancat recentment nous pactes migratoris amb Tunísia i Egipte que volen replicar el segellat amb el govern de Recep Tayyip Erdogan l’any 2015, pel qual la UE ja ha destinat més de 1.700 milions d’euros a aquesta regió en l’última dècada. Més enllà de Turquia, Líbia (565 MEUR) i Egipte (381 MEUR) són els altres dos estats que més fons estan rebent en aquesta regió, seguits de Tunísia (339 MEUR) i el Marroc (384 MEUR). Ara bé, al Sahel també hi ha països com el Sudan (482 MEUR) que també obtenen ajudes multimilionàries i de fet el volum total de diners públics destinats a impedir que arribin estrangers a Europa, sobretot d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, podria superar folgadament els 20.000 milions d’euros.
Una teranyina opaca de 20.000 milions
Tot plegat forma part d’una teranyina opaca de fons i programes europeus destinats a finançar l’externalització de fronteres i que es vertebren a través de dos instruments: el Fons Fiduciari d’Emergència per a l’Àfrica (EUTF Africa), creat durant la “crisis dels refugiats” del 2015 i que durant sis anys va destinar 5.000 milions d’euros, i l’eina de veïnatge, desenvolupament i cooperació internacional – Europa global (NDICI – Europa global) per al període 2021-2027, que anualment destina un 10% del seu pressupost total a migració, una xifra que es tradueix en uns 4.540 milions d’euros.
Cal recordar que el pressupost d’aquests dos instruments migratoris no inclou la partida especial per a Turquia de 10.000 milions d’euros (2011-2024). Per tant, la suma d’aquests grans fons europeus ens deixaria aquesta xifra aproximada de més de 20.000 milions d’euros en l’última dècada.
