Les eleccions estatals de Turíngia i Saxònia van marcar part del camí per a la composició del Bundestag. Ambdues celebrades el setembre del 2024, a només dos mesos que la crisi de govern amb els liberals obligués el canceller Olaf Scholz avançar els comicis federals, van suposar el punt àlgid del terrabastall polític que havia viscut Alemanya en la darrera dècada. Els vots als dos territoris, part de l’antiga RDA i que no consten entre els estats més rics del país, es van llegir com una prèvia als moviments que es podien veure a les urnes generals, especialment entre els votants de rendes més baixes. Els resultats van marcar una tendència clara: l’extrema dreta apel·la més els treballadors de collar blau que cap altre partit en aquest cicle electoral; mentre que la nova Aliança Sahra Wagenknecht, amb què l’antiga líder de l’esquerra va voler vehicular les seves tesis socialment conservadores després de sortir de Die Linke, recollia part del rebuig als partits tradicionals. Mentrestant, els socialdemòcrates, en caiguda lliure, introdueixen petits avenços en clau econòmica per a les bases obreres, amb promeses d’alces del salari mínim; si bé continuen posant al centre del seu programa l’atracció de noves inversions i una política fiscal laxa per al capital. Els conservadors, històricament fonamentats sobre majories de classe mitjana i alta, continuen pel seu camí. Així, la representació dels alemanys més pobres serà clau per a la geometria parlamentària més enllà dels dos grans partits. Tot plegat, a més, en un context de marcada crisi industrial, amb tancaments massius al sector automobilístic i un futur poc falaguer per al teixit productiu del país, sense un camí aparent per sortir de l’atzucac als programes de la potencial gran coalició.
La victòria aclaparadora de l’ultra condemnat per fer servir eslògans i simbologia nazi Björn Hocke, amb un terç del vot popular, va culminar el gir turingi a l’extrema dreta que es va començar a gestar després de la crisi dels refugiats sirians l’any 2015, i especialment després de les eleccions estatals del 2019; mentre que el lleuger creixement dels reaccionaris a Saxònia, amb Jöng Urban al capdavant i amb una sòlida segona posició darrere els conservadors de la CDU, demostrava que, com a mínim a curt termini, el sistema parlamentari havia canviat a favor seu en dos territoris especialment útils per entendre les posicions polítiques dels alemanys amb menys poder adquisitiu. En cap dels dos territoris, però, AfD forma part del govern, després de la formació d’aliances amples per evitar l’accés dels ultres a cap oficina executiva.
Una tendència similar ja s’observava a les eleccions europees, quan el percentatge de vot als extremistes entre els estrats socials més baixos superava amplament la quota de vot general, amb un 33% de les butlletes pel 18,5% recollit entre el total dels electors, segons les dades de l’oficina estadística alemanya. No va ser així, però, entre els treballadors organitzats: segons les xifres publicades per la confederació sindical alemanya DGB, entre els obrers amb carnet de sindicat el vot a l’AfD va ser menor que entre el conjunt de la població, amb un 15,9%. Els d’Alice Weidel, doncs, encaraven la cursa a les generals sobre la base d’un “vot majoritàriament popular”, com confirma el politòleg i professor de la UPF, Joan Miró; però un no gaire polititzat.
Noves fórmules a l’esquerra
L’alça de l’AfD va venir acompanyada d’una desfeta històrica de les esquerres a l’estat d’Erfurt: Die Linke, del que fins llavors era ministre-president Bodo Ramelow, es va enfonsar un 18% i va perdre 17 dels 29 escons que els van portar a la primera posició quatre anys abans; amb un resultat favorable a les tesis de Wagenknecht, que amb la seva BSW va recollir el descontentament dels votants tradicionals dels postcomunistes, amb un 12% dels vots a Saxònia -pràcticament la suma dels suports perduts per esquerra, socialdemòcrates i verds- i un 15% a Turíngia -poc menys del que es va deixar Ramelow, que va patir una patacada del 18%-. Ara bé, com apunta Miró, sembla que l’Aliança apel·la poc més enllà dels espais mobilitzats de l’esquerra tradicional, en tant que hi ha una important coincidència entre les pèrdues de Die Linke en zones empobrides i l’alça dels socialconservadors. “Tant a Turíngia com a Saxònia, es limitava a traure vots a l’esquerra”, comenta el professor. En les eleccions europees, les primeres en les quals la formació va poder posar a prova les seves tesis, amb un programa econòmic progressista, però posicions contràries amb la immigració o les polítiques ecològiques i de sostenibilitat ambiental, es van quedar en el 6% dels vots entre els treballadors, en línia amb els seus resultats generals, i no van poder capitalitzar el desastre del seu partit d’origen.
Per la seva banda, Die Linke sembla haver encetat un pla per rrecompondreel seu vot, tal com raona Miró. En les darreres setmanes, els postcomunistes han disparat l’afiliació, i la mitjana de les enquestes, que en molts punts de la cursa els situaven per sota del llindar del 5%, els atorguen un 7% del vot. Ho han fet, però, fugint de la seva base tradicional, i optant per les mateixes bases que han mobilitzat el suport a les esquerres a la resta de la Unió Europea: el vot de classe mitjana universitària. Malgrat que manté un programa progressista, han reformulat bona part del seu missatge al voltant dels nous lideratges, especialment femenins; sota el lideratge de la que fora editora de la històrica publicació d’extrema esquerra Jacobin en alemany, Ines Schwerdtner, i amb la cara visible de la jove Heidi Reichinnek, líder del reduït grup parlamentari de la formació al Bundestag i una veritable estrella a les xarxes socials. “Especialment a l’est del país, Die Linke era una excepció entre les esquerres europees, amb captació de vot popular; però ara s’està reconvertint”, apunta el politòleg.
Les claus del vot popular
El vot de les classes treballadores alemanyes, val a dir, no va necessàriament vinculat al programa econòmic dels partits. L’exemple clar és una AfD que ha articulat el seu discurs econòmic al voltant d’un rebuig radical a la intervenció de l’estat en l’economia en qualsevol forma. Per a l’economista i politòleg Xavier Ferrer, especialment als antics territoris de l’RDA el vot es mou en clau migratòria i securitària, una single issue a on l’extrema dreta és especialment hàbil. També opera un cert rebuig al consens polític de les darreres dècades al voltant del binomi CDU-SPD, que “no han ofert sortides materials” als treballadors més pobres. Especialment els conservadors, afegeix Miró, han estat una força dominant al legislatiu alemany sense una apel·lació gaire explícita a la força de treball del país, sobre un moviment format sobretot per classes mitjanes i altes a la cerca de l’estabilitat que perceben sota el mandat del centredreta. “Les classes treballadores de nivell més baix responen a l’extrema dreta no perquè ideològicament siguin el seu partit, sinó per desídia dels altres”, lamenta Ferrer.
Ara bé, la composició política de les rendes més baixes al país no és tan previsible com la que podia articular la política francesa, apunta Miró, a on es va establir un clar pont entre antics votants comunistes, fins i tot sindicalistes altament mobilitzats, i la nova base de suports a l’extrema dreta de Marine Le Pen -un Reagrupament Nacional que, malgrat un gir liberal, encara conserva elements de populisme econòmics i velades apel·lacions a polítiques socialdemòcrates només per als locals-. Com succeeix en altres punts del centre d’Europa, el suport obrer a l’extrema dreta és més antiinstitucional que no pas material. “La majoria dels votants de rendes baixes desconfien de l’estat més que la mitjana: massa impostos, massa regulacions”, declara el politòleg. Així ho indica també un recent informe de l’Institut de Recerca Social i Econòmica, que indica que els votants de classe baixa corresponents a l’AfD mostren índexs de confiança en les administracions molt menors que el conjunt dels ciutadans. Per exemple, mentre que el 38% dels alemanys declaren confiar en els mitjans públics, només un 6% dels votants d’AfD ho fan; i la confiança del 21% en el govern federal s’enfonsa entre aquests perfils fins al 3%.
En aquest sentit, tant Miró com Ferrer dubten de la capacitat del projecte de Wagenknecht d’atraure per a si el vot obrer que s’ha mobilitzat a favor de l’extrema dreta; en tant que l’afegit d’un projecte econòmicament més expansiu no sembla equiparar-los amb un programa de tancament social tan agressiu com el de Weidel, que la BSW no replica fil per randa. L’economia, malgrat que consta entre les grans preocupacions dels alemanys segons els darrers estudis estadístics, continua sent un tema “espinós i incòmode” per a la majoria de partits, i no està clara la influència que els projectes materials dels partits tindran en els resultats finals del pròxim diumenge, fins i tot entre els votants de rendes baixes.
