Ja abans de les eleccions legislatives franceses, els espais del liberalisme i la dreta tradicional del país van començar a posar cognoms a les aliances contra Marine Le Pen que projectaven a l’Assemblea Nacional. Aquella “entesa dels partits republicans” era vista per l’anàlisi local com un rebuig de Reagrupament Nacional; però també dels punts més esquerrans del Nou Front Popular; en concret de La França Insubmisa, el partit de Jean-Luc Mélenchon. El president de la República, Emmanuel Macron, i els seus aliats cercaven aprofundir les escletxes creades en el si de la socialdemocràcia francesa pel pacte amb els partits autodenominats “rupturistes”. Després de la inesperada victòria de l’NFP, l’Elisi va intentar completar la seva operació: primer, negant-se en rotund a nomenar primera ministra Lucie Castets, l’opció tècnica de les esquerres; i, després, oferint les claus de Matignon al que ja fora líder del govern sota el mandat de François Hollande, Bernard Cazeneuve, una de les cares més rellevants de la fuita de càrrecs del Partit Socialista després del primer pacte amb els insubmisos el 2022. En la imaginació del cap de l’Estat, una gran coalició des del centre-esquerra fins al gaullisme capaç d’excloure tant LFI com Rassemblement National. La jugada, però, va sortir malament; i Cazeneuve va fer bo el pacte progressista exigint, abans d’accedir al Consell de Ministres, qüestions com la retirada de la bescantada reforma de les pensions. Tot plegat per acabar consumant un gir a la dreta amb el nomenament del conservador Michel Barnier, i el que, apunta la premsa del país veí, acabarà sent un gabinet de macronistes i Republicans.
L’anàlisi política francesa, però, veu aquest tancament en fals com una oportunitat per a les esquerres en un país poc acostumat a la inestabilitat. Cal recordar que la potestat única de nomenar primer ministre recau en l’Elisi; i la norma, amb excepcions, ha estat que el govern compartís color amb la presidència -ho feia amb Macron, sota la batuta del jove Gabriel Attal-. Segons ha declarat a Libération l’expert Jean-Yves Dormagen, el consens és que el Front Popular s’ha trobat amb una oportunitat d’or per arribar a les presidencials del 2027 amb “el monopoli de l’oposició” a un mandat que, com a poc, promet sacsejades. Els ja tradicionals enfrontaments en el si del bloc progressista gal, amb acusacions obertes, per exemple, d’antisemitisme als insubmisos pel seu suport de la causa palestina, s’han refredat substancialment arran de les resistències a donar-hi accés a Matignon. Tant és així, de fet, que el primer a denunciar -amb contundència- el nomenament de Barnier va ser Olivier Faure, líder dels socialistes, que ha titllat la decisió d'”apogeu de la negació democràtica”. El centre-esquerra tradicional diagnostica una “crisi de règim” a curt termini; atès que, tal com recorden, el que fora comissari europeu no va ser ni de bon tros una de les veus del gaullisme tradicional més implicades en el no a Le Pen. Els seus, cal recordar, han acabat com a quarta força a l’Assemblea Nacional.
Més contundent encara ha estat Mélenchon, que va qualificar de “robatori” la decisió del cap de l’Estat. A ulls del líder de l’esquerra transformadora, el nomenament de Barnier suposa un apropament obert de l’Elisi a l’extrema dreta -arriba a titllar el gabinet incipient, fins i tot, de “govern de Macron i Le Pen”; assegurant que dirigirà el país “amb permís” del Reagrupament Nacional-. Una postura que comparteix -des de molt lluny en l’espectre ideològic- Hollande, que etziba que “si Macron ha pogut nomenar Barnier és perquè Reagrupament ha donat alguna forma d’aquiescència”.
En aquest sentit, el Nou Front Popular critica la “manca de legitimitat política i republicana” del primer ministre, i ja en les primeres hores després de la notícia va convocar una jornada de protestes per al pròxim dissabte dia 7, que la major part de càrrecs de totes les potes de l’aliança -socialistes, insubmisos, verds, comunistes i altres agrupacions afins- han fet seva. “Emmanuel Macron menysprea la sobirania del poble francès i enfonsa el país en el seu immobilisme”; enmig, recorden, d’un context d’altes tensions socials per les amenaces sobre els serveis públics, la precarietat del jovent o els efectes de la crisi climàtica, entre altres qüestions.
Eufòria ultra
Les reaccions ultratjades de l’esquerra van tenir un contrapunt en la benvinguda de la ultradreta al nou executiu. Després de setmanes d’escarafalls contra qualsevol concessió al Nou Front Popular, Le Pen i el seu dofí, Jordan Bardella, han deixat la porta oberta de bat a bat a donar suport al govern de Bernier; a l’espera, però, de les primeres mesures en els seus punts programàtics clau, com poden ser la immigració o les polítiques securitàries. “Ens reservem totes les opcions”, apuntava Bardella, tot exigint “respecte” per als votants extremistes. Le Pen, per la seva banda, ha estat més oberta; agraint a Macron la “resposta al criteri que havien reclamat” per al nomenament d’un primer ministre. El nou líder conservador, assegura, “és respectuós amb tots els partits i capaç de dirigir-se a RN”.
Gabinet compartit
A l’espera de la conformació d’un Consell de Ministres, tot apunta que Barnier optarà per una amalgama de liberals i conservadors per acompanyar el programa macronista en els seus dos últims anys a l’Elisi. El primer ministre sortint, Gabriel Attal, ha fet gala de la voluntat de diàleg de la formació contemplant la “possible participació” del centre a l’executiu, de la mà dels gaullistes tradicionals; si bé no ha compromès un “suport incondicional” al primer ministre. El nou cap de govern, per la seva banda, podria protagonitzar un apaivagament entre els enfrontats sectors de la dreta tradicional, en lliça després que el líder dels Republicans, Éric Ciotti, s’avingués a treballar en pactes amb Le Pen. El grup al seu voltant, la Unió de les Dretes Republicanes, es manté a l’espera d’un programa de govern concret, si bé el seu líder a l’Assemblea Nacional, Laurent Wauquiez, ha promès que “prendran les decisions” adients quan el coneguin. Val a dir que el mateix Ciotti ha estat una de les úniques veus del seu espectre polític a mostrar-se crític amb l’aliança; i ha exigit a l’executiu “mesures de seguretat o per combatre la immigració”, demandes idèntiques a les dels lepenistes, abans de fer cap moviment.
