María Patiño ha intentat mantenir la vida privada allunyada del focus mediàtic, una estratègia que va voler prendre en ser conscient del malson que pot ser tenir els fotògrafs darrere tota l’estona. El que no ha pogut evitar ha estat que surti publicada la identitat de la seva parella, Ricardo Rodríguez, amb qui surt des de fa 17 anys.
Avui s’han sabut més coses sobre la seva vida, gràcies a una de les primeres entrevistes que concedeix. Ho ha fet en un blog anomenat A venezuelan in Oceania, en el que ha tret a la llum secrets sobre la seva vida com que li ha costat molt trobar feina a Espanya.
“Tothom li diu Richo, el que va ser un invent del seu pare. Vaig viure amb els meus pares en una zona de classe treballadora de Caracas fins que vaig començar a estudiar Publicitat. Era tímid, però guapo i presumit. Tenia molt èxit entre les noies“, explica una antiga companya de classe a El Español.
El marit de María Patiño reconeix que li ha costat trobar feina a Espanya
Quan va començar a interessar-se pel món artístic? Quan tenia 15 anys: “Va ser una mica per casualitat. La meva germana treballava en una agència de publicitat i em van dir que necessitaven un adolescent per a un anunci de cremes per a l’acne. Vaig anar al càsting per a les fotos i em van escollir. Em va agradar aquella primera experiència i a partir d’allà vaig fer molts més anuncis”.
A partir d’alà, va començar a participar en diversos programes infantils i també en un parell de telenovel·les veneçolanes. Va voler marxar a Espanya per trobar feina i va ser llavors quan va conèixer María Patiño. Des de llavors ha hagut de buscar-se la vida “i picar moltes portes” per poder fer petits papers en sèries i pel·lícules: “Vaig donar classes de dicció per polir el meu accent, el que he adaptat per a la meva manera de parlar. Hi ha hagut moments en què m’he enfonsat, però la supervivència m’empeny a dir que he de ser positiu i superar-ho”.
Ara mateix vol buscar altres feines i és per això que s’està formant com a instructor de ioga: “He acabat el primer nivell i ara al setembre en començaré el segon. El que sento és que hi ha un problema amb les afeccions perquè no és beneficiós per a la teva vida. Jo tinc una parella, una mare, una família… els adoro, però tots som efímers. Venim sols i marxem sols. Res no és nostre ni tampoc ningú no és nostre”.
