Julián Contreras és famós des del naixement, una popularitat mediàtica que venia lliga a la família en ser el fill petit de Carmina Ordoñez. Al llarg d’aquests anys s’ha buscat la vida com a empresari i també escriptor, el que va demostrar en un llibre autobiogràfic en el que reconeixia que ha tingut problemes de salut mental tota la vida. Avui torna a ser protagonista de la premsa rosa per unes declaracions sobre aquest tema. Per primera vegada, ha reconegut que va voler suïcidar-se en una entrevista que han publicat a Youtube.
La mort de la mare el va afectar moltíssim, fins al punt de ser el detonant de l’inici de la seva depressió. El problema psicològic que arrossegava va agreujar-se per culpa de la síndrome d’abstinència que li van provocar els psicofàrmacs. Però tot venia d’abans, dels anys amb la mare drogoaddicta: “Jo vaig viure una infància increïble, però vaig haver de créixer de cop i em vaig convertir en un adult que cuidava de la mare adolescent. Ella tenia tanta por a la soledat que es va envoltar de males companyes i va acabar cometent molts errors“.
Tota aquesta situació el va afectar tant que va plantejar-se que seria millor treure’s la vida. Ara, vist en perspectiva, se n’adona que hauria estat un error: “Sempre és un error intentar suïcidar-te. La vida té diferents tonalitats, però té molta part negra i no podem viure sense fer cas a aquesta part. El suïcidi és una solució a com de malament que estàs i així ho pensava jo després de quatre anys de depressió. Al final t’has d’adonar que hi ha moments bons i que has de continuar vivint per poder viure aquests moments tan meravellosos”.
Julián Contreras reconeix que va tenir depressió quatre anys seguits
El seu problema començava només llevar-se: “Em despertava amb molta ansietat i allò era horrible, ja que obria els ulls amb la sensació que ja havia corregut una marató. Després em vaig fer addicte als psicofàrmacs… No vaig voler anar a teràpia perquè em feia por el rebuig. Només em tractava el psiquiatre i jo no volia que ningú no s’apropés a mi perquè no volia que el meu problema afectés ningú. Ara sé que és important demanar ajuda, encara que també tinc clar que la gent no sap què és la depressió realment i que encara és molt invisible”.
“En el meu cas, vaig veure que la meva vida canviava i no vaig saber adaptar-m’hi. Tenia un negoci que no em va anar bé per culpa d’una estafa i allò va obligar-me a haver de fer ajustaments en tots els nivells. Volia treure’m la vida i desaparèixer, fins al punt d’escriure 420 cartes de comiat. Pensa que vivia cada dia malament i la relació amb mi mateix era molt dolenta, fins i tot tòxica. Al final estàs convivint amb una persona que et vol destruir, que ets tu mateix”. Afortunadament, mai no es va atrevir a fer el pas definitiu i ara ho agraeix.
