Joan Prim és el protagonista del sisè capítol del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, que comença amb Estefania de Requesens i que acabarà amb Francesc Cambó.
El general Joan Prim (1814-1870) va ser un reusenc que sempre va exercir de català i que va arribar a ser president del govern espanyol i una de les personalitats polítiques més importants del segle XIX espanyol tant en l’àmbit intern com en l’internacional.
Ferit sis vegades en la primera guerra carlina i capità general de Puerto Rico
Prim va ser un dels pocs casos a l’exèrcit espanyol que va començar en la milícia com a soldat i va aconseguir el grau de capità general. El seu prestigi militar, aconseguit en la primera guerra carlina (1833-1840) –en què va ser ferit sis vegades i va aconseguir set ascensos, a més de diverses medalles, entre elles la llorejada de Sant Ferran–, va continuar creixent al llarg de la seva vida. Igual que passava en altres partits polítics, el fet de ser militar i de comptar amb abundosos béns materials gràcies al seu matrimoni amb Francisca Agüero, rica hereva mexicana, va contribuir que fos elegit líder indiscutible del partit progressista, en substitució del desgastat general Espartero, la tardor de 1864.
Abans d’assolir el lideratge del seu partit progressista, la vida de Prim va tenir pinzellades de novel·la romàntica. El 1844 és sotmès a un consell de guerra en què va ser condemnat a desterrament durant el govern del general Narváez com a conseqüència d’una acusació falsa, però el propi general el va indultar. Aquesta condemna no va ser obstacle perquè el 1847 fos nomenat capità general de Puerto Rico, on va evitar una revolta d’esclaus a la propera illa de Santa Cruz, de sobirania danesa, i va redactar un Codi Negre per regular mínimament l’esclavitud a Puerto Rico, que el va enfrontar l’Audiència de l’illa, cosa que juntament amb la malària, va precipitar la seva ornada.
També va sortir ben parat d’aquesta situació, ja que en el preceptiu judici de residència que es feia a tots els capitans generals en acabar el seu mandat, se’l va condemnar per dos dels nou delictes dels quals se l’acusava a pagar 80.000 rals i va quedar inhabilitat per exercir càrrecs similars durant tres anys, però en aquestes mateixes dates, el 5 de juny del 1849, va rebre la Gran Creu de Dannebrog del govern de Dinamarca.
Prestigi i projecció internacional
Juntament amb la seva carrera militar, Prim va mantenir tota la seva vida una intensa activitat política, va ser diputat progressista en diverses ocasions per Reus i Tarragona malgrat l’hegemonia política del partit moderat en aquests moments (1844-1854), el govern del qual envia el general Prim com a observador a la Guerra de Crimea, per la qual cosa la tornada dels progressistes al poder el 1854, encapçalats de nou pel general Espartero, l’agafa a Turquia.
En tornar a Espanya, porta una condecoració del sultà i, el que és més important, ha aparegut a les revistes britàniques, de manera que es converteix en un dels pocs militars espanyols coneguts a l’estranger, en vigílies de l’èxit militar més important de la seva carrera: la participació en la guerra del Marroc.
La guerra del Marroc el converteix en un mite
A l’Àfrica culmina el procés pel qual Prim es converteix en un mite. El general Prim exerceix el comandament d’una unitat finançada per la Diputació de Barcelona formada íntegrament per soldats catalans. A conseqüència d’accions militars, Prim ja havia estat ennoblit per la reina Isabel II amb els títols de vescomte del Bruc i comte de Reus. Els triomfs de les tropes de Prim al nord d’Àfrica el 1860, en l’avenç de Ceuta a Tetuan, i amb la victòria de la vall dels Castillejos –que dona nom al marquesat amb grandesa de primera classe que li atorga la reina Isabel II–, la presa de Tetuan o la decisiva batalla de Wad-Ras, el 22 de març de 1860, que va portar el Marroc a demanar la pau i acceptar un tractat, signat a Tetuan el 26 d’abril de 1860, que garantia millor les fronteres de Ceuta i Melilla, porta el general Prim al cim de la seva popularitat, cosa a la qual van contribuir l’escriptor Pedro Antonio de Alarcón i el seu paisà el pintor Marià Fortuny.
Va alertar Napoleó III del seu gran error a Mèxic
Aquesta popularitat i el seu prestigi a l’estranger, no només a Anglaterra sinó també França, on comptava amb l’estima de Napoleó III, van contribuir a fer que el govern espanyol, encapçalat pel general ODonnell, aconseguís que fos nomenat Plenipotenciari de les tropes de les tres potències signatàries del Tractat de Londres (1861), pel qual s’havia d’intervenir militarment a Mèxic perquè el govern liberal de Benito Juárez afrontés els seus compromisos adquirits, especialment, el pagament del deute mexicà en mans, principalment, d’inversors britànics.
Quan, per ordre de Napoleó III, les tropes franceses decideixen ampliar els objectius acordats a Londres i entronitzar Maximilià d’Àustria com a emperador de Mèxic, el general Prim no només decideix retirar les tropes espanyoles acompanyades de les britàniques, sinó que escriu una carta a Napoleó III en què l’adverteix del seu gran error i li anuncia el desastre que implicaria aquesta intervenció. Com és sabut, aquell episodi va acabar amb l’afusellament de Maximilià, l’emperador entronitzat, i la victòria de les tropes mexicanes de Benito Juárez.
Viatge als Estats Units i trobada amb Lincoln
Després de tornar a la península, el general Prim s’embarca cap al port de Nova York, via Southampton, on va arribar el 31 de maig de 1862. A la revista Amèrica es publica el reportatge El meu viatge als Estats Units, en què descriu la seva trobada amb el president Lincoln, a qui li va donar garanties que Espanya no té voluntat d’envair Mèxic.
Mentre que el general Prim engrandia el seu prestigi militar i polític, Salustiano Olózaga treballava intensament per unir el progressisme; durant 1863 va celebrar constants reunions, de manera que a la tardor de 1864 es pot considerar que el partit progressista, ja sense el lideratge del general Espartero, es trobava reorganitzat; en aquest moment el general Prim esdevé el líder indiscutible del progressisme espanyol. En un primer moment, procura que el seu partit torni al torn, però, com que no ho aconsegueix, inicia el seu període clarament conspiratiu. Entre l’agost del 1864 i l’agost del 1867, Prim va promoure set pronunciaments a fi de portar al Partit Progressista el poder, i tots ells van fracassar. Tot i això, el sisè, la revolta de la caserna de Sant Gil el juny de 1866, té un significat diferent, perquè va suposar que el comte de Reus deixa de ser un conspirador isabelí per arribar al govern i es converteix en un antiborbònic convençut que promou la substitució de la reina Isabel II per un altre monarca.
El 16 d’agost del 1866, Prim aconsegueix un acord a Ostende amb els demòcrates a l’exili, al qual se sumaran a finals del 1867 els unionistes encapçalats ara pel general Serrano, després de la mort d’ODonnell, de manera que la Revolució Gloriosa estava servida. El 18 de setembre del 1868, el general Prim pren el comandament de les tropes establertes a la badia de Cadis, després d’una arenga i de llançar crits a la llibertat, el brigadier de l’Armada Juan Bautista Topete davant part de la flota desplegada a la badia, va ordenar a la fragata Saragossa que anunciés, amb 21 canonades, el destronament de la reina Isabel II.
Quan va arribar el general Serrano, procedent de Canàries, juntament amb altres generals confinats, va prendre el comandament de les tropes que va dirigir cap a Madrid sense obstacles després de vèncer a la batalla del Pont d’Alcolea (28 de setembre del 1868), mentre que el general Prim, després d’alliberar els sergents empresonats a Ceuta per la seva participació en la revolta de la caserna de sant Gil, viatja amb vaixell cap a Barcelona amb escales a Màlaga, Almeria, Cartagena i València, per consolidar el poder dels pronunciats i evitar la radicalització de la revolució, cosa que aconseguirà sense problemes fins que arribi a Barcelona, on es reprodueix una situació semblant a la del 1843, quan el moviment anomenat la Jamancia va obstaculitzar l’estabilització del govern provisional, encara que ara l’agent de la radicalització era el republicanisme.
Capità general i ministre de la Guerra
Per això Prim no va anar a Madrid, on el general Serrano havia entrat triomfalment el tres d’octubre del 1868, fins que va tenir relativament garantida l’estabilització de la situació a Catalunya. El triomf de la “revolució gloriosa” va suposar un nou ascens per a Prim al grau màxim de la carrera militar, capità general, a més de ser nomenat ministre de la Guerra al govern provisional presidit pel general Serrano. Aquest govern va aprovar, deu dies després de la seva presa de possessió, el 19 d’octubre del 1868, l’establiment de la pesseta com a moneda oficial, a proposta del ministre d’Hisenda Laureà Figuerola, progressista català com Prim.
Amb moltes dificultats, el govern aconsegueix convocar eleccions per sufragi universal masculí. Es van celebrar el gener del 1869 amb una gran neteja, segons els principals historiadors que han estudiat el període, i la coalició de govern, formada per unionistes, progressistes i demòcrates va obtenir una àmplia victòria. La majoria parlamentària va aconseguir elaborar una constitució democràtica que va ser promulgada el 6 de juny de 1869, per la qual cosa, en ser monàrquica, es va triar al general Serrano com a regent i el general Prim com a president de govern.
President del govern espanyol i mort a trets
L’acció de Prim durant els 18 mesos que va ser president es va veure enfosquida per la guerra de Cuba i per l’agitació republicana, i per això li va resultar impossible complir les promeses dels manifestos de setembre del 1868. Ni va poder suprimir les cinquenes, ja que era necessari tenir un exèrcit preparat per combatre a Cuba, ni treure els impostos indirectes sobre el consum, cosa que afavoria l’agitació, ja que se l’acusava de no complir les promeses de la “revolució gloriosa”. A més, les principals energies el govern les va gastar en la recerca de rei, cosa que va aconseguir la tardor de 1870, quan el príncep italià Amadeu de Savoia va acceptar la corona, després de ser elegit per les Corts espanyoles.
Les gestions de recerca de rei van tensionar les relacions internacionals, especialment entre França i Prússia, que van entrar en guerra, amb la ràpida victòria alemanya. Tampoc per a Espanya va suposar un final feliç l’elecció d’Amadeu I com a rei, ja que el 27 de desembre de 1870 el president Prim era tirotejat quan es dirigia, amb el seu carruatge, des del Congrés dels Diputats a la seu de la presidència del govern, que era al Palau de Buenavista de Madrid. Quan va arribar el “rei de Prim”, Amadeu I, se’l va trobar de cos present, havia mort el 30 de desembre de 1870. El crim, encara que es va dur a terme una investigació que va donar lloc a un expedient molt voluminós, no ha estat resolt.
La mort de Joan Prim va significar el principi de la fi del sexenni que va poder ser democràtic i es va convertir en revolucionari, que era precisament allò que el president Prim volia evitar. Amb el partit progressista sense líder, va començar la descomposició de la coalició de govern, cosa que va arrossegar la mateixa monarquia d’Amadeu de Savoia. La inestabilitat permanent i la deslleialtat cap al rei per part d’un sector del partit progressista sense Prim van conduir a una república que va durar onze mesos, després dels quals el general Serrano va tornar al poder, però amb ànim restauracionista, cosa que va portar la tornada de la dinastia Borbó.
Precisament aquest punt era on discrepaven Prim i Cánovas del Castillo, que acusava Prim de no arribar a entendre que la monarquia se sosté també sobre la continuïtat dinàstica, i que no es poden posar i treure reis en funció de si políticament agraden més o menys. En qualsevol cas, tots dos, que probablement són els estadistes espanyols més grans del segle XIX, van acabar víctimes d’atemptat, igual que tres presidents de govern més entre el 1870 i el 1973, cosa que els unirà per sempre.
