El recent i sorprenent anunci de l’administració estatunidenca d’aixecar les sancions a la potassa bielorussa ha provocat un sisme geopolític les rèpliques del qual amenacen de desestabilitzar l’estratègia d’autonomia de la Unió Europea.
La decisió, fruit d’una negociació directa entre l’enviat especial John Cole i el règim de Aliaksandr Lukashenka, ha culminat en l’alliberament de 123 presos polítics, incloent-hi figures de la talla del Nobel de la Pau, Ales Bialiatski. No obstant això, després del rerefons humanitari s’amaga un moviment de mercat que situa a Brussel·les en una posició d’extrema vulnerabilitat.
Mentre Washington prioritza el control de la inflació i l’alleujament dels costos agrícoles globals, la Unió Europea s’enfronta a la crua realitat de la seva dependència. La potassa, un mineral essencial per a la fabricació de fertilitzants i, per tant, per a la seguretat alimentària, continua sent el gran absent en la llista de matèries primeres estratègiques de la UE. Aquesta omissió tècnica deixa al sector agrari europeu a la mercè dels vaivens diplomàtics de tercers, obligant els Vint-i-set a decidir si segueixen la senda de normalització marcada per Donald Trump o si mantenen un cordó sanitari que podria penalitzar la competitivitat dels seus propis agricultors.
La paradoxa europea és profunda. A pesar que la Llei de Matèries primeres Crítiques cerca blindar el subministrament d’elements per a la transició energètica, com el liti o el cobalt, ha deixat en un segon pla la potassa, una matèria primera sense la qual la productivitat dels sòls europeus cauria per sota dels nivells de sostenibilitat econòmica. L’entrada massiva de potassa bielorussa en els mercats internacionals després de l’aixecament de sancions estatunidenques no sols abarateix el producte, sinó que reforça el control de Minsk sobre un recurs que representa el 8% de les seves exportacions i prop del 4% del seu PIB.
Davant aquesta amenaça, la indústria minera europea intenta enfortir les seves posicions, encara que el teixit és limitat. Gegants del sector com l’alemanya K+S i la israeliana ICL Group — que gestiona els actius clau de la conca potàssica catalana a Súria (Barcelona)— operen actualment al màxim de la seva capacitat per a tractar de compensar el dèficit del mercat. No obstant això, la maduresa d’alguns jaciments i la pressió reguladora fan que l’oferta interna sigui insuficient per a cobrir la demanda total de la Unió. En aquest context, el desenvolupament de nous projectes d’extracció dins de les fronteres comunitàries ha passat de ser una opció industrial a una prioritat de seguretat nacional.
En aquest tauler d’escacs, el projecte de Mina Muga, situat entre Navarra i Aragó, emergeix com l’actiu més rellevant per a la resiliència del continent. A diferència de les importacions provinents del Canadà —on el gegant Nutrien planeja augmentar la seva producció a 18 milions de tones per a 2025 per a mitigar el buit d’Europa de l’Est—, Mina Muga ofereix una solució de proximitat que elimina les incerteses logístiques i els riscos de bloqueig en les cadenes de subministrament globals. La seva posada en marxa permetria a la UE no sols dependre menys de la diplomàcia de Washington, sinó complementar la producció d’actors establerts com ICL i K+S, creant un clúster miner europeu més robust i diversificat.
Per a comprendre la rellevància de Mina Muga, és fonamental disseccionar l’anatomia dels costos. Actualment, la potassa de Saskatchewan (el Canadà) ha de recórrer milers de quilòmetres per ferrocarril fins als ports i creuar l’Atlàntic, un trajecte on el noli marítim i el maneig portuari poden representar fins a un 30% del preu final. En contrast, Mina Muga se situa en el cor del mercat europeu, oferint potassa de proximitat. La seva proximitat als ports de Pasaia i Bilbao, unida a la connexió directa per ferrocarril amb la resta del territori nacional i amb potències agrícoles com França i Portugal, redueix el cost logístic a una fracció del dels seus competidors transoceànics.
Aquesta eficiència no és només econòmica, sinó també normativa. Mina Muga és el primer projecte extractiu de potassa ‘zero residus’ i compliria amb els estàndards del Pacte Verd Europeu, la qual cosa garanteix un control rigorós sobre la petjada de carboni i l’ús de recursos hídrics. Enfront de l’opacitat reguladora dels règims d’Europa de l’Est, la producció nacional actua com una assegurança climàtica i legal, protegint els agricultors de futurs aranzels ambientals que podrien encarir les importacions de potassa “bruta”.
La decisió de la Casa Blanca ha deixat clar que el tauler internacional està canviant i que les aliances poden reconfigurar-se per necessitats de subministrament. L’aixecament de sancions demostra que el subministrament de potassa és una moneda de canvi en l’alta política. Si la UE no accelera el reconeixement de la potassa com a material estratègic, corre el risc que projectes de l’envergadura de Mina Muga s’enfrontin a temps administratius que no concorden amb la urgència del mercat, tal com van evidenciar les recents protestes dels agricultors als carrers de Brussel·les.
Per a Europa, assegurar que la fertilitat dels seus camps depengui d’una mina a Navarra i Aragó i no d’un despatx a Minsk és l’única manera de garantir que el proveïment de demà no sigui objecte d’un nou bescanvi geopolític. El temps de la dependència complaent sembla haver arribat a la seva fi amb l’últim avió de presos alliberats a Bielorússia.
