Mentre la nostra costa s’omplia sense control de ciment, de gratacels inabastables i de projectes que miraven més el guany ràpid que el demà, hi va haver un racó rebel. Un lloc amb una visió singular que va dir un NO rotund al model turístic massiu que ho devorava absolutament tot, sense fre ni mesura. (Una autèntica anomalia).
Semblava una quimera, una batalla perduda d’entrada. Qui s’atreviria a plantar cara a la voràgine del desenvolupament? Qui s’arriscaria a anar a contracorrent quan els beneficis es comptaven per milions? La pressió era immensa, la temptació era massa gran. Però es va mantenir ferm. I va guanyar.
Aquesta decisió valenta no va ser només una qüestió d’estètica o d’una nostàlgia desubicada. Va ser, de fet, una visió estratègica que avui, dècades després, s’ha revelat com el definitiu truc per a un turisme veritablement sostenible i autèntic. Una fórmula imprescindible que va canviar tot el joc per a sempre.
El seu èxit no és casual. És la prova que el respecte pel paisatge i la cultura local no són un obstacle. Són, en canvi, el secret millor guardat per construir un destí viral que perduri en el temps. Un valor afegit que molts altres han intentat copiar, sense la mateixa sort.
El geni que va aturar el ciment a Lanzarote
El geni ocult i la figura imprescindible darrere d’aquesta solució magistral va ser, sense cap mena de dubte, César Manrique. Aquest artista i arquitecte de Lanzarote va veure el perill imminent que s’acostava a la seva illa. Va decidir que no es quedaria de braços plegats. Va traçar un pla audaç que va transformar per sempre el destí d’aquell tros de terra volcànica. (Un heroi poc convencional).
Manrique va tornar a la seva estimada Lanzarote després d’anys vivint i treballant a la jungla de ciment de Nova York. Allà, entre els imponents gratacels i la bulliciosa vida urbana, va entendre millor que ningú la fragilitat de la bellesa natural i la importància de protegir-la. L’experiència a la gran ciutat li va donar una perspectiva única.
Es va trobar una illa a punt d’obrir-se de bat a bat al turisme internacional massiu. Un error que ell no estava disposat a permetre que es repetís a la seva terra natal. La història de la costa espanyola ja donava prou exemples d’urbanisme caòtic.
La seva missió era clara, urgent i apassionant: demostrar que el creixement econòmic podia conviure en perfecta harmonia amb la natura. Que el progrés, ben entès, no havia de devorar el paisatge volcànic únic de Lanzarote, sinó que l’havia de posar en valor. Va iniciar una intensa tasca de conscienciació, parlant amb tothom, des dels pagesos fins als polítics locals. (Sí, una autèntica croada per la bellesa i la identitat de l’illa).
La fórmula Manrique: claus d’una arquitectura respectuosa
Amb una determinació admirable i una capacitat de persuasió poc comú, Manrique va aconseguir convèncer les institucions locals. Va impulsar un model de desenvolupament turístic que era radicalment diferent del que s’estenia sense control per la resta de la costa mediterrània. Les noves construccions havien de respectar l’estètica tradicional de l’illa. Era un punt innegociable, una línia vermella.
Això significava, de forma estricta, façanes emblanquinades, l’ús imprescindible de fusta pintada, principalment de colors verd o blau, i sobretot, una alçada d’edificis dràsticament limitada. Es va posar fi a l’era dels gratacels i els blocs de pisos impersonals que dominaven els horitzons d’altres zones turístiques. (Un autèntic mirall a seguir).
L’objectiu principal era clar i potent: que l’arquitectura acompanyés el territori, que s’integrés en ell fins a ser gairebé una extensió natural. Mai que el dominés. El paisatge volcànic, amb les seves tonalitats negres i ocres, amb les seves formes capritxoses, havia de seguir sent el protagonista absolut de l’illa. I ho va aconseguir.
El seu llegat és una demostració clara i innegable: la bellesa del nostre entorn no ha de ser un sacrifici necessari pel progrés. Al contrari, pot ser la nostra millor i més rendible inversió a llarg termini.
El benefici estrella d’aquesta filosofia i d’aquesta tenacitat? Una illa on la natura i l’obra humana es fonen en una harmonia visual i funcional que atrapa. Una imatge viral que, a més, va tenir un reconeixement formal l’any 1993. Aquell any, Lanzarote va ser declarada oficialment Reserva de la Biosfera per la Unesco. Un segell de qualitat mundial que validava la seva aposta.
Un paisatge viu que brolla del volcà
Aquesta aposta valenta no va ser només local, ja no ho és, ni de bon tros. És la tendència global que avui busquem desesperadament a tot el món: el turisme autèntic, el respecte pel paisatge, l’experiència cultural única. Davant l’estandardització, Manrique va oferir singularitat. Lanzarote va ser una autèntica pionera, un far per a moltes altres destinacions que ara intenten, amb presses i molts diners (moltíssims diners), rectificar errors urbanístics del passat. Però sense l’ànima de Manrique, és més difícil.
Les seves obres mestres en són la prova vivent, accessibles per a tots els que visiten l’illa. Manrique va buscar crear espais on la natura i l’arquitectura es complementessin de manera subtil, intervenint el mínim possible. (L’art de la no-intervenció, podríem dir).
Això es pot apreciar de forma innegable en llocs tan emblemàtics de Lanzarote com els Jameos del Agua. Un complex que va ser construït a l’interior d’un tub volcànic, aprofitant magistralment una cavitat natural. És pur art, una experiència subterrània que et connecta amb la terra.
També hi destaca el Mirador del Río, una altra de les seves joies, que està pràcticament ocult en la roca, fusionat amb ella, i s’aboca majestuosament a l’arxipèlag Chinijo. Una vista panoràmica que et talla la respiració, una experiència visual i sensitiva única. La sensació de formar part del paisatge és total.
Una altra de les seves populars i imprescindibles obres és el Jardín de Cactus, per al qual va recuperar i va transformar una antiga pedrera volcànica. La va convertir en un dels jardins botànics més singulars, sorprenents i fotografiats d’Europa. Un contrast de verd intens amb el negre volcànic que atrapa la mirada.
I no ens podem oblidar, és clar, de la Fundación César Manrique, instal·lada sobre diverses bombolles volcàniques naturals. Cada racó, cada detall de l’illa respira la seva influència, la seva visió. És el millor exemple de com un artista pot ser també un activista del paisatge, un visionari que canvia el futur d’un territori.
El model Lanzarote: la solució que el món encara estudia
El seu llegat, més de tres dècades després de la seva mort, segueix més present que mai. A cada poble, a cada carretera, a cada mirador de l’illa, Manrique hi és, vigilant i inspirant. La seva manera única d’entendre i respectar el territori va contribuir decisivament a la projecció internacional de Lanzarote com a model a seguir.
Urbanistes i arquitectes de tot el món continuen estudiant a fons el que ja es coneix com el “model Lanzarote”. És un dels exemples més exitosos, més duradors i més admirats de planificació territorial vinculada al turisme. Una autèntica solució definitiva per al desenvolupament controlat i respectuós. (Ens preguntem si molts l’escoltaran de veritat i l’aplicaran).
Però aquesta solució que sembla tan evident, tan lògica i tan profitosa a llarg termini, és en realitat un tresor que pocs han sabut replicar amb el mateix èxit. La visió de Manrique no va ser una moda passatgera, un projecte més. Va ser un compromís per a tota la vida, una advertència constant contra la destrucció de la bellesa natural. No esperis que el món sencer canviï d’actitud demà mateix.
Entendre aquesta història no és només aprendre de turisme o arquitectura. És comprendre que la visió i la força inquebrantable d’un sol home poden salvar un paisatge sencer, preservant-lo per a les futures generacions. (Sí, nosaltres també estem al·lucinant amb la seva impactant gesta i la seva influència perdurable).
Has descobert el secret d’una illa que va triar ser única, amb caràcter i respecte. Una decisió de lectura intel·ligent, oi?
