L’escriptor, periodista i col·laborador del diari El Món, Vicenç Villatoro, relata “l’apassionant epopeia humana” sobre la creació del Canal d’Urgell -la infraestructura hidràulica que abasteix amb aigua del riu Segre els camps de cultiu de les comarques de l’Urgell, Pla d’Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues- en la seva nova novel·la ‘Urgell. La febre d’aigua’, una història que reflexiona sobre mantenir “l’esperança” dins del “fracàs”. És a dir, el sentiment de confiar que, per molt que una cosa no hagi sortit tal com estava previst, això no comporta que no pugui tenir sentit en un futur. L’escriptor indaga en la sensació de sentir que “tot l’esforç dedicat a una causa ha sigut en va” a través de la història de la creació del canal de regadiu d’Urgell, ja que, tot i que “va ser una de les obres més importants d’Europa” al segle XIX i es va convertir en una autèntica revolució social, va haver-hi un moment en què, segons relata en el llibre, “la població del territori creia que havia sigut un error” invertir temps i suor en crear aquest canal.
“Amb aquesta novel·la busco explicar una història sobre el fracàs, però a partir d’una realitat en la qual la llavor plantada ja ha donat els seus fruits. El fracàs s’ha acabat convertint en un èxit”. Així és com ha descrit el rerefons de l’obra Vicenç Villatoro durant la presentació de la seva nova novel·la d’aquest dijous al matí a la llibreria Ona Llibres de Barcelona. El cas del canal de regadiu és ben “curiós”, ja que, tot i tractar-se “d’un prodigi d’obra”, l’endemà de construir-se els resultats no van ser els esperats: “l’aigua va portar malalties, salabror i emigració, i va ser el centre de conflictes socials i econòmics profunds. Moltes de les persones que havien participat en l’esperança que va impulsar la construcció del Canal van morir amb la sensació d’haver fracassat en els seus propòsits”. No va ser fins un segle més tard que la sensació de fracàs es va revertir.
L’escriptor ha aprofitat el fil del Canal d’Urgell per endinsar-se en aquesta “sensació humana”, però també reflecteix altres moments vitals on aquest sentiment de “fracàs” s’ha estès entre la població: “Tot i que el llibre queda a banda de les ideologies, jo començo a escriure la novel·la l’any 2020. En aquell moment encara estem molt a prop dels fets de l’octubre del 2017 i de la complexa situació de l’independentisme”, argumenta l’escriptor, que assegura que en la seva novel·la també s’hi pot trobar un component polític amagat entre el text, tot i que no era la seva intenció fer una reflexió política sobre el Procés. De fet, aprofitant les paraules de Rudyard Kipling, Villatoro equipara el “triomf” amb el “fracàs”, ja que considera que són dues cares de la mateixa moneda que poden variar segons el context. “L’èxit i el fracàs són relatius”, defensa. Partint d’aquesta premissa, l’escriptor considera que “l’esperança” dels individus rau a saber veure la llum dins el fracàs i confiar que tot pel que s’ha lluitat tingui un sentit.
Un lligam amb la família
La història està explicada a través de dues veus: la de Vicenç Lamolla -el besavi del seu avi-, un home que va viatjar des del regne de Nàpols fins al Priorat per integrar-se en els Cossos Francs per lluitar contra els carlins a les muntanyes de Siurana, i la de Pelegrina Rodamilans, la dona amb qui Lamolla es va casar un cop acabada la seva etapa com a soldat. “He buscat personatges anònims, sense reconeixement, per poder explicar la història del canal. Com que han sigut persones sense repercussió per reinventar-los com a personatges i regalar-los experiències que no han viscut”, argumenta Villatoro. Amb una escriptura carregada de detalls, l’autor desgrana el “sentiment universal” del fracàs i com aquest pot convertir-se en un punt de partida per aconseguir “un món millor”.
